Veus del punk
L’Unclu i els seus inicis al baix
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Tots en aquesta vida arribem fins on arribem. De vegades hi ha gent que s’esforça més i arriba més lluny, però en general tots tenim un límit més o menys genètic i això ens dona fins a un punt determinat. Per això sóc baixista. La meva assignació a la vida era aquesta. Per més que el meu cervell, al principi, pensés que el que m’esperava dins del món del rock era ser un guitarrista collonut, el mateix rock em va posar al seu lloc ja molt aviat i em va convertir en baixista. No donava per més. I això que ja de molt jove, quan vaig començar a gaudir del rock, al meu cap només hi havia guitarres, ja fossin de joguina de la fira o rascant la meva raqueta de tennis als concerts que fotia a la solitud de la meva habitació.
Quan el meu cosí em va regalar la seva guitarra espanyola perquè practiqués, ell s’havia comprat una estupenda guitarra elèctrica, aviat em vaig adonar que això de tocar la guitarra em costaria horrors. Només vaig ser capaç de tocar el riff de l’Smoke on the Water dels Deep Purple, però això ho sabia tocar fins i tot un nen de tres anys. I no us cregueu que no m’esforçava, eh? Em passava moltes tardes tocant i tocant amb la maleïda guitarra espanyola, més desafinada que el cervell de Melendi, però tocava fins que em suaven les mans i em feien mal els dits, però mai vaig ser capaç de treure res potable, excepte quatre sorolls bàsics i elementals. Fins i tot em vaig comprar un llibre, una mena de manual, amb imatges i dibuixets de com posar els dits als acords, però era incapaç de coordinar-los entre ells mentre tocava, fent aturades interminables entre cada canvi d’acord per intentar col·locar els putos dits al lloc adequat. Un drama. Seràs baixista Unclu, et posis com et posis, em deia el meu subconscient.
Així que em vaig donar per vençut i vaig decidir que el baix seria el meu destí si volia tocar un grup de rock. Vaig treure les dues últimes cordes a la puta guitarra espanyola i la vaig convertir en un baix, encara més desafinat del que estava. En el fons havia d’estar agraït, tenia una sortida a la meva vida musical, com el dia que vaig abandonar BUP per anar a estudiar FP. Sempre hi ha una merda per a un test, que diu la meva sogra moltes vegades. En el fons, el baix és un dels instruments més fàcils de dominar, és humil, lleuger i dóna el seu rotllet a l’hora d’adoptar postures roqueres mentre toques per sortir bé a les fotos. Em servia. Està clar que em servia.
També és cert que ningú, quan escolta música, es posa a fingir que toca el baix, potser que algun xalat ho faci, seria un cas aïllat i excepcional, però jo no el conec, tothom fa “air guitar” mentre escolta música . Això sí, des del primer dia vaig intentar buscar-me un model de baixista que tingués una posse vacilona a l’escenari. No volia ser un sosaines com John Entwistle dels Who, per bé que toqués, ni Bill Wyman dels Stones, un altre que es movia menys que la jaqueta d’un guàrdia. Paul Simonon dels Clash va ser l’escollit. Un paio guapo, amb presència i un glamour tocant que no te l’acabes. Dee Dee Ramone també va ser una gran influència. Baix a l’alçada de les cuixes i molta actitud. Tocar bé, ja era una cosa secundària, l’important era fer el merda tot el que fos possible. Segurament si hagués estat guitarrista no m’hauria hagut d’esforçar tant, perquè el guitarrista, normalment, ja ho porta incorporat al seu gen ser una mica vacil·ló, se sap protagonista de la moguda. Els baixistes som com les persones lletges, ens hem d’esforçar més i semblar més enrotlladets perquè la gent ens faig una mica de cas i es fixin una mica en nosaltres. I això és el que porto fent durant més de 40 anys sobre un escenari, amb més o menys encert i gràcia, però donant-ho tot sempre, i quan dic tot, em refereixo a tot allò que un baixista és capaç de donar, que tampoc és que sigui molt, però aquí estem. Hauria estat molt pitjor ser teclista, no?
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
Bon viatge Raül aka Cloroxboy!
Pels qui éreu amistat amb en Raül aka Cloroxboy, sabeu que li apassionava la música, sobretot la música alternativa, independent, underground.
Bé, jo fa dies que volia fer un post amb tota la correlació de programes que en Raül havia vingut convidat al El Frenopàtic RadioShow. Que no en són pocs, però la feina, la mainada i el temps se m’en va volant que dóna gust. Així que aquest post l’escric per recordar la nostra passió per un grup que vam descobrir cadascú pel seu propi peu, en Raül possiblement abans que jo, com no, jeje!! Estic parlant dels nordamericans de Chicago PEGBOY. Una formació amb components molt mítics, i que encara que donàvem per perduda la possibilitat de tornar-los a veure, resulta que fa uns anyets que van fer alguna tornada i l’any passat el senyor Maurici, els va poder veure al Rebellion Punk Music Festival de Blackpool, UK. No sabeu pas les ganes que en Raül i servidor teníem de veure’ls, potser tingui la sort del veure’ls, però no podré gaudir-ho amb algú que li flipaven. Quina llàstima.
Bé, les dues samarretes que veieu, tenen una història molt xula i molt “do it yourself”, tant com en Raül, es dedicava a fer-ne per molta gent a qui admirava i apreciava. Una bon dia, va venir al pis del meus avis a SAlt disposat a fer samarretes fetes per un/a mateix/a i aquell dia, va ser genial, vam acabar fent-ne 3, una de les quals veieu. Recordo com li deia, “Raül, vols dir que amb 2 capes el groc agafarà bé sobre el negre??” i no content amb dues capes, n’hi vam fotre 2 més, 4 en total, podeu veure la diferència amb la meva i la seva, però contents com nens petits amb una piruleta, ja teníem les nostres samarretes de Pegboy fetes per nosaltres mateixos amb una plantilla. Aquell dia se m’ha quedat gravat per sempre més.
Aquesta foto, és del sisè Actitud FEST de Vidreres. Ara no recordo si la foto ens la va fer l’Anna o en Gerard, però com podeu veure, estàvem a ful de felicitat per una nova edició d’aquest petit i genial festival.
Com que m’agradaria que puguéssiu tornar a aquest post sovint, a sota els comentaris, us aniré linkant els programes que havia vingut a fer-me a n’el El Frenopàtic RadioShow de Ràdio Celrà. Així, serà una manera que els i les que vulgueu tornar-li a escoltar la veu, ho pugueu fer. En són una bona pila, alguns en solitari, d’altres els vam fer conjuntament. Però sempre amb aquella il·lusió de venir a la Ràdio a donar cultura musical i ha passar-s’ho d’àllò més bé. Així doncs us deixo amb el 1r especial que va venir a fer, com us dic, aniré posant el flyer i l’enllaç perquè pugueu escoltar-lo, ja que ara mateix es feina buscar-los tots de cop!! Salut i per molts anys puguem anar recordant aquesta gran persona que ens ha emplenat les nostres vides d’una manera o altre!! Bon viatge company!!
per Jordi Comas (en Crusty)
-
Festival5 anys ago
El Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques5 anys ago
El Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
Les Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible6 anys ago
Mercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga