Veus del punk
Buedellam i el mini tour pel Ripollès i la Cerdanya
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Durant aquests darrers 40 anys he tocat en molts concerts. Bé molts, segurament podrien haver estat més, però veient el meu nivell i el dels grups on sempre he tocat, a mi em semblen molts. Podrien haver estat més? Per descomptat, però també podrien haver estat molts menys, sobretot veient com ha estat sempre l’escena alternativa a aquest país i els pocs espais per tocar que sempre hi ha hagut.
Si en alguna cosa no anem sobrats és en llocs on poder fer música en directe, perruqueries i fruiteries, les que vulguis, al meu poble hi ha unes vuit perruqueries i sis o set fruiteries, però ara mateix, locals que programin música en directe, zero. Això deixa clar que som un poble que va sempre ben pentinat i que fruiteja de valent, però rock’n’rolejar, ara mateix, som al vagó de cua. No es pot tenir tot, que diu aquell, elegants i sans, sí (jo m’excloc, és clar), però de guitarrassos anem ben escassos. A lo que anava, que m’embolico. Quan tens un grup, o has tocat en algun grup, sempre tens alguns concerts que els recordes per a tota la vida, per motius diferents, segur, però sempre n’hi ha alguns que et queden a la memòria. Avui us vull explicar un d’aquests concerts que actualment, després de més de 30 anys, els que vam participar aquell dia, encara el recordem amb afecte i riem amb tot el que va passar aquella nit.
Seria l’hivern del 1989 o el 1990, ara no ho recordo amb exactitud, però per aquestes dates ronda el tema, doncs bé, a Budellam ens van dir de fer un mini tour de cap de setmana pel Ripollès i la Cerdanya, concretament, divendres a Ripoll, al Bar Mundial, i dissabte a Puigcerdà, a la discoteca Pink Panther, o el que fos allò, diria que discoteca, si hi ha algú de la zona per aquí ja em rectificarà si fos el cas. Ara que ho penso amb la perspectiva del temps, per desgràcia, no he tornat a tocar a la meva puta vida ni a Ripoll, ni a Puigcerdà, ni enlloc d’aquestes dues boniques comarques catalanes. O vàrem deixar molt mal sabor de boca, que diria que no, o és possible que ja no es facin esdeveniments de hardcore i punk per la zona. No ho sé.
Doncs bé, divendres havíem de tocar a Ripoll, al Bar Mundial. No negaré que anàvem una mica escèptics, no coneixíem ningú de la zona i no sabíem que ens trobaríem, ni si hi hauria gaire públic. Arribem al lloc, no era gaire gran, ho recordo com una mena de Rock Sound, amb l’escenari al fons del bar, i amb una capacitat per a unes 100 persones, més o menys. Vam provar so i vam anar a sopar a un restaurant que el pagava molt amablement l’amo del bar, no recordo el nom, del restaurant em refereixo, el del tio tampoc. Com que aquell dia era l’aniversari del nostre guitarra Joan, el jevi de Cardedeu per als amics, ell, que era de la droga fàcil, va portar un pastís de marihuana que havia cuinat ell mateix per celebrar-ho. El molt cabronet no va dir a ningú que el pastís de xocolata portava marihuana. Jo, com que no prenc postres, vaig ser l’únic del grup que no va menjar cap porció. La resta del grup van menjar tots, sobretot en Legal, el bateria, que es va menjar diverses porcions. Quan vam tornar a la sala, quina va ser la nostra sorpresa, en veure que estava abarrotada, de gom a gom. A banda dels parroquians del poble, havien pujat des de La Roca i rodalies, uns 50 col·legues, els comando Budellam, que en aquella època ens seguien pels llocs on tocàvem. Allò pintava molt bé. Quan vaig acostar-me a la barra perquè ens donessin els tiquets de beguda, el propietari del bar, amb un somriure d’orella a orella, em va dir que podíem beure el que volguéssim durant tota la nit, que no havia vist mai el local tan ple. Això sí, em va demanar si podíem fer el concert en dues parts, com les orquestres, i fer un descans a la meitat del bolo perquè així la cosa duraria més estona i la gent beuria molt més. Li vaig dir que ni de conya, que érem un grup de punk hardcore i que això no es feia. Suposo que li vaig dir alguna xorrada més sobre el tema, l’edat, ja se sap. El tio va accedir i ho va entendre sense problema.
Quinze minuts més tard érem a sobre de l’escenari. Comença el xou i la gent com boja, com bojos estàvem els quatre del grup en veure el cinquè membre, en Legal, un tio que era i és un metrònom amb la bateria, que anava tota l’estona a destemps, equivocant-se en canvis i traient-se roba entre cada cançó. No enteníem res del que passava. Evidentment li havia pujat el pastís de marihuana i el tio portava un col·locó de tres parells de collons. No en donava una. A la setena o vuitena cançó es va aixecar de la bateria i se’n va anar corrents al carrer perquè anava a vomitar i no es trobava bé. Fora nevava i ell mig nu es va asseure en un marge davant de la sala. Quan jo vaig deixar el baix contra l’ampli i em dirigia fora per veure com estava, el propietari del bar, que no se n’havia assabentat de res, em va aixecar el polze en senyal d’aprovació i em va picar l’ullet somrient, aquí tenia la seva parada per beure.
Al cap de mitja hora vam acabar el bolo, va continuar la gresca i el tio del Bar al final ens va donar 10.000 pessetes més del pactat. Quina gran nit!!!
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
La precarietat, font d’inspiració
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.
A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.
De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.
A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.
Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.
No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.
I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.
Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
