LA COLUMNA DE L’UNCLU

Avui parlaré de vàters. Perquè els vàters són la segona llar de la majoria de nosaltres. En ells la gent pixa, caga, es droga, se la pela, mira les xarxes socials, fuma d’amagat o escriu columnes sense gaire interès. Activitats lúdiques de tota mena i condició. Però avui em centraré en les dues primeres activitats, cagar i pixar, la resta per la seva transcendència mereixerien columnes a part.

Per començar, tractarem sobre les pintades que n’amaguen molts, ja que adoro el saber popular que tracten aquestes pintades. Però entre totes elles hi ha un tipus concret de pintades en què venç la forma sobre el fons, prima l’execució sobre la idea, i es col·loquen per això molt per sobre d’altres molt més enginyoses. Són aquelles escrites amb merda en portes i parets d’angostos cagadors públics. Fastigoses?, també, però art en tota regla, productes naturals reciclats. Una pintada que sempre em va fer molta gràcia era al Bar de davant de l’Institut on jo anava, va estar-hi molts anys i la veia cada dia, no sé si l’han esborrat perquè des d’aquella època no he tornat a entrar en aquest bar. Aquesta pintada era una exhortació a l’acció, que gràcies a l’astúcia del creador estava col·locada sobre el pixador de paret, de manera que els usuaris ens vèiem obligats a reparar en el text i llegir-la. Deia així, “Dóna gràcies a Déu, germà, per no tenir al cul el que jo tinc a la mà”. Sublim, quanta poesia hi ha en tots aquests vàters.

Canviant de tema, el que realment és detestable són les estretors habituals de la majoria dels urinaris d’establiments públics, a sobre sense baldó, que més d’una vegada t’obren la porta i et foten el pom pel cul, l’esquena o el clatell en funció de la teva alçada. Així que una de les coses que segur heu fet tots quan apareix un lavabo en condicions i amb diversos sanitaris en fila, és la pixada del cangur, consistent a pixar en tots fent un salt lateral canguresc.

Que a un li entrin ganes de pixar en els típics garitos nocturns atapeïts de personal sol resultar un problema que es tradueix en accidentades peregrinacions fins al servei, avorrides i llargues esperes per accedir-hi, i fins i tot la pèrdua d’interessants relacions socials. Jo que tenia un local nocturn amb els corresponents lavabos més o menys en òptimes condicions, m’he trobat alguna vegada, poques per sort, amb gent que per evitar aquestes “molèsties” han utilitzat el senzill sistema guarrístic de pixar directament contra la barra. Als dos que vaig agafar els va fer la mateixa gràcia que em va fer a mi en descobrir-ho, és a dir, cap. I aquí ho deixarem maleïts fills de puta, espero que encara tingueu el clatell vermell. El que ja és més difícil és cagar fora de casa. Jo no acostumo a tenir problema, la meva flora intestinal és l’òstia, però conec molta gent que li costa molt cagar en llocs desconeguts, per nets que siguin, fins i tot conec gent que és incapaç de cagar al lavabo de la feina. Alguns diuen que per la vergonya que tenen que entri després algun company de feina i faci olor de les teves merdes.

Jo, amb la nova normativa, ho faig al revés. M’explico. Abans quan cagava sempre em fumava un Ducados perquè allò fes olor de tabac el màxim possible, ara no, ara quan fumo d’amagat m’he de posar a cagar perquè no es noti l’olor de Ducados. Per un cigarro t’obren un expedient, per un cagarro no et pot passar res. Els temps estan canviant i el que és políticament correcte ens envaeix per tot arreu.

On sí que m’ha estat impossible cagar mai és als vàters de les estacions d’autobusos o de tren, allò desprèn una pudor insuportable, ni amb màscara de gas es pot aguantar més de tres minuts a dins. Recordo el consell que podia llegir-se fa uns anys sobre la paret al costat de l’entrada dels lavabos de l’estació de RENFE de Granollers “Ni se t’acudeixi cagar”. En fi, que m’ha sortit avui una columna molt escatològica, però ja ho diu aquell alegre refrany que tots sabeu, “caga el rei, caga el papa i d’això ningú se n’escapa” o la versió catalana que em defineix més “Menja bé , caga fort i enriute’n de la mort!!”.

Doncs això. Puto dilluns de merda.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.