Veus del punk
Menja bé, caga fort i enriute’n de la mort!!
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Avui parlaré de vàters. Perquè els vàters són la segona llar de la majoria de nosaltres. En ells la gent pixa, caga, es droga, se la pela, mira les xarxes socials, fuma d’amagat o escriu columnes sense gaire interès. Activitats lúdiques de tota mena i condició. Però avui em centraré en les dues primeres activitats, cagar i pixar, la resta per la seva transcendència mereixerien columnes a part.
Per començar, tractarem sobre les pintades que n’amaguen molts, ja que adoro el saber popular que tracten aquestes pintades. Però entre totes elles hi ha un tipus concret de pintades en què venç la forma sobre el fons, prima l’execució sobre la idea, i es col·loquen per això molt per sobre d’altres molt més enginyoses. Són aquelles escrites amb merda en portes i parets d’angostos cagadors públics. Fastigoses?, també, però art en tota regla, productes naturals reciclats. Una pintada que sempre em va fer molta gràcia era al Bar de davant de l’Institut on jo anava, va estar-hi molts anys i la veia cada dia, no sé si l’han esborrat perquè des d’aquella època no he tornat a entrar en aquest bar. Aquesta pintada era una exhortació a l’acció, que gràcies a l’astúcia del creador estava col·locada sobre el pixador de paret, de manera que els usuaris ens vèiem obligats a reparar en el text i llegir-la. Deia així, “Dóna gràcies a Déu, germà, per no tenir al cul el que jo tinc a la mà”. Sublim, quanta poesia hi ha en tots aquests vàters.
Canviant de tema, el que realment és detestable són les estretors habituals de la majoria dels urinaris d’establiments públics, a sobre sense baldó, que més d’una vegada t’obren la porta i et foten el pom pel cul, l’esquena o el clatell en funció de la teva alçada. Així que una de les coses que segur heu fet tots quan apareix un lavabo en condicions i amb diversos sanitaris en fila, és la pixada del cangur, consistent a pixar en tots fent un salt lateral canguresc.
Que a un li entrin ganes de pixar en els típics garitos nocturns atapeïts de personal sol resultar un problema que es tradueix en accidentades peregrinacions fins al servei, avorrides i llargues esperes per accedir-hi, i fins i tot la pèrdua d’interessants relacions socials. Jo que tenia un local nocturn amb els corresponents lavabos més o menys en òptimes condicions, m’he trobat alguna vegada, poques per sort, amb gent que per evitar aquestes “molèsties” han utilitzat el senzill sistema guarrístic de pixar directament contra la barra. Als dos que vaig agafar els va fer la mateixa gràcia que em va fer a mi en descobrir-ho, és a dir, cap. I aquí ho deixarem maleïts fills de puta, espero que encara tingueu el clatell vermell. El que ja és més difícil és cagar fora de casa. Jo no acostumo a tenir problema, la meva flora intestinal és l’òstia, però conec molta gent que li costa molt cagar en llocs desconeguts, per nets que siguin, fins i tot conec gent que és incapaç de cagar al lavabo de la feina. Alguns diuen que per la vergonya que tenen que entri després algun company de feina i faci olor de les teves merdes.
Jo, amb la nova normativa, ho faig al revés. M’explico. Abans quan cagava sempre em fumava un Ducados perquè allò fes olor de tabac el màxim possible, ara no, ara quan fumo d’amagat m’he de posar a cagar perquè no es noti l’olor de Ducados. Per un cigarro t’obren un expedient, per un cagarro no et pot passar res. Els temps estan canviant i el que és políticament correcte ens envaeix per tot arreu.
On sí que m’ha estat impossible cagar mai és als vàters de les estacions d’autobusos o de tren, allò desprèn una pudor insuportable, ni amb màscara de gas es pot aguantar més de tres minuts a dins. Recordo el consell que podia llegir-se fa uns anys sobre la paret al costat de l’entrada dels lavabos de l’estació de RENFE de Granollers “Ni se t’acudeixi cagar”. En fi, que m’ha sortit avui una columna molt escatològica, però ja ho diu aquell alegre refrany que tots sabeu, “caga el rei, caga el papa i d’això ningú se n’escapa” o la versió catalana que em defineix més “Menja bé , caga fort i enriute’n de la mort!!”.
Doncs això. Puto dilluns de merda.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
La precarietat, font d’inspiració
LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.
A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.
De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.
A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.
Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.
No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.
I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.
Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival7 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
