Avui es publica el cinquè àlbum d’estudi de Biznaga. El quartet madrileny-malagueny arriba amb el que probablement sigui el seu disc més àcid i encertat, ple de noves melodies i nous ritmes capaços d’aixecar-nos de la cadira amb el puny enlaire. La difícil tasca de superar el seu esplèndid predecessor “Bremen No Existe” (Montgrí, 2022) sobrevolava l’ambient però aquests quatre nois han sabut fer una altra volta a un discurs i un estil que ja tenien molt polits.

Escoltar una cançó de Biznaga és una experiència única, per la seva personalitat desbordant però sobretot pel missatge. Al panorama no existeixen propostes musicals que et parlin a la cara amb l’honestedat amb què ho fan ells. Sense gaires metàfores, la seva música està embolicada amb grans quantitats de veritat i malenconia.

¡AHORA! és un disc enorme, ple de racons per a la reflexió però també per a l’abraçada. Ho explica molt bé Kiko Amat al seu fantàstic text “Biznaga contra la metàfora” que podeu trobar més avall.

El disc es pot comprar a la vostra botiga de discos de confiança i també a la botiga online.

^{Foto principal per Cristina Pontijas}

BIZNAGA CONTRA LA METÀFORA
No ens hem sentit mai més lliures sent-ho menys. En presenciar la propaganda patriòtica de la França del 1916, Louis-Ferdinand Céline va escriure que se’ls estava “mentint amb ganes, més enllà de l’imaginable, molt més enllà del ridícul i de l’absurd”. Ni tan sols ell podia preveure el grau de competència que assoliria el sistema futur. Les distòpies de ficció es fan avui realitat, i tenen més pinta d’Un món feliç que del 1984. Als esclaus d’abans, almenys, els havien d’acovardir per aconseguir la seva col·laboració. Nosaltres, per contra, entrem dòcilment la bona nit (de la globalització). “Som la joventut cremada a la pira del progrés”, canten Biznaga, que saben de què va això.

La nostra “gran renúncia”, exempta com està de sotmetiment genocida, ni tan sols ho sembla: ens van subjugar amb Lorazepam, dret a vot i un pis de propietat; palles a Pornhub, stories a Instagram i sèries de Netflix. Ja no ens rebenten els obusos franquistes, és cert, però la nostra vida segueix sense merèixer del tot la pena. És un succedani. Una existència amb el sabor potenciat, que, com el glutamat, aparenta saciar però no nodreix, i que ingerim perquè deixa a la boca un tènue regust d’emancipació. Ens han negat fins i tot el rampell de resistència fútil: la pedrada a l’aparador, políticament insignificant però que tan grata resultava des d’un punt de vista genital i místic.

Estant així les coses, s’agraeix que Biznaga divulguin la veritat. El pop espanyol, també la novel·la, tenen tendència al tartufisme i la pedanteria servil. Quan per fi efectuen crítica social, ve embolicada en llocs comuns i apel·lacions inespecífiques al concordat: imagineu all the people, la-la-la-la. La covardia, si hom la mira de lluny, s’assembla prou a la virtut. Biznaga, per contra, parlen clar, des d’un punt de vista inequívocament precari i proleta. Entre una metàfora inconcreta i un eslògan palmari, sempre opten pel segon. Els eslògans tenen mala fama, però són indispensables. Perquè de vegades les coses no són imatges que remeten a altres coses; són aquestes coses, i cal explicar-les (diverses cançons d’aquest disc, de fet, utilitzen una fórmula conversacional: “parlarem de la salut mental…”).

Biznaga són xavals que han llegit uns quants llibres, a qui han fet fora d’uns quants llocs de treball, i analitzen la gravetat de la seva situació en un banc del parc, envoltats de closques de pipes i litrones i l’ocasional vòmit. “La societat s’ensorra”, exclamen, usant una retòrica no subjecta a interpretació. Biznaga es declaren en contra del món modern, a contrapèl del poder i amb una “creixent inclinació per la plebs”, que deia Dovlàtov.

Exalten els humils: els repartidors amb un peu a la tomba (“Rèquiem per un rider”) i les parelles unides només per la hipoteca (“Miralls de caos”); els falsos autònoms, els lletjos i els no-productius; tots aquells que han estat exclosos de la festa privada del capitalisme. Si el punk rock anava d’alguna cosa, era així.

Biznaga exposen la seva postura sense elitisme de banda armada. Són un sindicat d’amics que dóna la benvinguda a tothom. Subcultura amb matrícula oberta. Abans eren una mica situacionistes, i se’ls segueix notant a les fetes, com quan canten que l’entusiasme els travessa “com un ganivet de primavera”, però el seu acostament és popular, gens snob, sense farfolles hegelianes ni frases genialoides.

Els seus rabiosos himnes juvenils combinen natural desànim pel present i patent il·lusió al matí. Doncs allò que defineix la classe obrera no és tant el poder adquisitiu, sinó la incapacitat d’imaginar un futur diferent (quan ets xusma, tot sembla predestinat). I així com l’antropòleg Yuval Harari, portaveu voluntari de les elits, escrivia que el nostre present és, sempre va ser, inevitable -que, en altres paraules, tots els camins portaven a la desigualtat- Biznaga manifesten la postura oposada: “T’imagines que fos possible una altra vida / que hi hagués alternativa a aquesta deriva?”.

Biznaga són, com prova la frase prèvia, un grup emocionant. Ens fan cridar i ballar i sortir de la pista simulant que ens ha entrat cendra a l’ull. “Les afinitats elèctriques” és un d’aquells hits teenagers que ja no es fan: poema bèl·lic a la pròpia banda, també a unir-se per alguna cosa més gran que un mateix. Càntics d’insurrecció de vint anys, d’autodefensa i empatia i celebració de la pròpia edat i estar viu, ara. Xandalls i braçalets amb anagrames. Skinheads que es pinten els llavis. Un so ferm i aritmètic, envoltat de cors paramilitars.

Ens estan enganyant a força de bé, es va dir al principi, i per això, més que mai, necessitem marxes triomfals. Contra l’oligarquia, la metàfora i l’obès, per l’entusiasme, la duresa i la raó històrica del proletariat, enganxant guitarrades i berridos, hi ha els Biznaga. Espabilats i autocrítics, malenconiós i enfadats però guiats per l’afecte. “Això és una cançó d´amor / i una declaració de guerra”, ens ofereixen. I és justament el que requerien aquests temps.
Kiko Amat