Veus del punk
L’Unclu i en Ferran dels Anti/Dogmatikss
Ahir, revisant cartells de concerts dels darrers anys que vam fer a l’Estraperlo, em vaig trobar amb el de l’homenatge al Ferran, guitarra d’Anti/Dogmatikss i fundador de Tralla Records, coincidint amb el 20è aniversari de la seva mort. Ara aviat, al maig, ja farà 29 anys que ens va deixar. Una mort injusta, fora de lloc, que mai no hauria dhaver succeït. Ningú no ha de morir amb 30 anys i amb tota una vida al davant, i encara menys a dos mesos vista que neixi la teva primera filla. Això no hauria de passar. Perdre un amic sempre és un xoc important, jo fins al dia que va morir en Ferran no havia perdut cap amic pel camí. Amb el temps, per desgràcia, si m’ha anat passant (Aranya, David, Bruno, Uri, Ferran, Pepe, etc. us recordem) però la primera vegada que reps una notícia d’aquest tipus et quedes paralitzat. És gairebé impossible assumir-ho. La ràbia et corroeix el cos de dalt a baix i la frustració de no poder fer res encara et deixa més tocat. Diuen que la gent no mor mentre estigui en el pensament de les persones que l’han estimat, així que el bo de Ferran ha estat present entre nosaltres durant aquests darrers 29 anys, perquè ningú dels que el coneixíem l’hem oblidat, per això vull tornar-lo a recordar avui públicament.
Segurament en Ferran va ser dels primers “punks” que vaig conèixer a Barcelona, va ser a través d’en Sisa, quan van muntar Epidèmia (grup anterior a Anti/Dogmatikss) i he de reconèixer que era de les persones que ja et guanyava de bones a primeres, per la seva personalitat, per la seva manera de veure i fer les coses, pel seu ímpetu i il·lusió per tirar endavant projectes i, el més important, per lo bona gent que era, perquè si una cosa tenia en Ferran era ser bona persona. I crec que així el recordem tots els que el vam conèixer. Ja després de la seva mort, des de Tralla Records es va editar un recopilatori homenatge amb tots els temes d’Anti/Dogmatikss (1000 x 1000 recomanable, encara que crec que no en queden còpies) i em van demanar que escrivís alguna cosa, com ho va fer altra gent afí i que acompanya amb un llibret aquest disc. Per motius que ara no vénen a tomb, al final el meu escrit no va arribar a publicar-se sencer. Com que sóc dels que ho guardo tot, no m’ha estat difícil trobar-lo, i m’he dit, què collons Unclu, el posarem a la columna. Aquí el teniu:
“Recordo que a principis dels vuitanta, gràcies a les ganes de ser diferent i a la visió aperturista de la vida que tenia de jove el meu amic Sisa, vàrem entrar en contacte amb el món del Punk barceloní. A vegades la vida té situacions curioses, i pels altres companys del poble, això de relacionar-se amb barcelonins, per molt punks que fossin, no ho acabaven de veure gens clar. Podia més la ràbia que ens feien els pijos merdejants barcelonins amb els que ens barallàvem els caps de setmana al poble. Per això, arrel d’aquesta nova relació amb els pixapunks, a nosaltres ens veien com uns putos “intelectuals-setciències” de la música i ens havíem de sentir aquella bonica frase de “molt punk ets tu”.
En canvi a l’altra banda, sempre tant concienciada i oberta de cervell, t’havies de sentir a vegades, “mira els garrulos de La Roca” (així ens anomenaven certs VIP’S – Very Important Punk’s de Barcelona) en veuren’s arribar amb samarretes de Motorhead o Ramones, quan l’univers Crass copava les llistes d’èxits de l’època. I el que és cert és que a La Roca, el que és diu “punks” no ho hem estat mai gaire de punks, com tampoc no hem estat mai gaire “hardcores”, ni “grindcores”, ni “popcores”, ni “trashcores”, ni “brutalcores”, ni “straisnosequé”, ni res, perquè és difícil fins i tot veure aquí al poble alguns texans d’aquests escagassats de la talla XXXL que porta la canalla motxilera d’avui en dia. No hem estat mai gaire de res, hi hem estat i prou. A la nostra manera hi continuem sent, “na fent”, perquè La Roca no és New York, ni Frisco, ni Londres, i penso que amb aquest esperit roquerol i les idees tan clares que tenia el bo d’En Ferran va néixer i créixer Anti/Dogmatikss, segurament la banda de l’estat espanyol més de tot i menys de res. Podria recordar assaigs al local del carrer de les Mosques de la primera època a Barcelona o els que darrerament es feien els diumenges a la tarda a “Can Trampis” de La Roca, concerts brutals, els Kangrena, Shit SA, Tervet Kaadet, Blut Eisen, BGK, gent com en Poli, en Manel, en Joni, la Mercè, en Pepe, el Turronero o la gira per Itàlia fent de furgonetero, però prefereixo resumir-vos aquesta ja mítica banda amb una bonica frase de l’insigne filòsof roquerol Mingu Cacauet “Quantes coses que podríeu haver après i que poc us hi heu fixat nanos!!”. Un petonàs ben fort Ferran.
LA COLUMNA DE L’UNCLU
A “Juliet, Naked (Julieta, nua)” (Anagrama), una novel·la del meu estimat Nick Hornby, apareixen dos madurets aficionats al northern soul que no han perdut el gust per ballar. Els caps de setmana fan un munt de quilòmetres fins a un poble del nord d’Anglaterra, on encara tenen un club on es punxa Northern Soul i ells poden escoltar i ballar la seva música preferida durant hores. És la seva forma de vida. El protagonista del llibre, un capullo esnob del rock (encara els tenim presents a puntades de peu avui dia), pretén burlar-se’n perquè no entén la seva manera de viure la música. I aquí hi ha el motiu de la meva columna, ajudar en la mesura del possible a entendre una mica això del Northern Soul.
M’encanta el soul, alguns ja ho sabeu, és la meva música de ball preferida. Pagaria el que fos perquè una màquina del temps em portés a viure una nit de mitjans dels 60’s al Theather Apollo de Harlem o a principis dels 70′ al Wigan Casino del Nord d’Anglaterra. Ja sabeu que els divendres la working class surt a ballar, seria un bon pla no? Però com que no és possible, podem fer-nos una idea veient la pel·lícula Northern Soul d’Elaine Constantine que es va estrenar el 2014. La pel·lícula explica la història de dos Northern boys els mons dels quals canvien per sempre quan descobreixen el black soul americà. Rebutjant la seva petita existència a la seva ciutat, treballant en una línia de producció, somien anar a Amèrica a la recerca de vinils que allà no tenen i que els ajudarà a convertir-se en els millors DJ’s de l’escena Northern Soul.
I és que els xavals del nord d’Anglaterra es desplaçaven els caps de setmana fins a clubs i sales com Twisted Wheel a Manchester, el Catacombs a Wolverhampton, el Highland Rooms a Blackpool o l’esmentat Wigan Casino, on punxaven la música soul més ballable i més desconeguda i on ballaven com a posseïts fins al matí següent. Es tractava generalment de temes ràpids, fets a l’ombra de les fórmules comercials de la Motown i evitant relacionar-se amb l’èxit massiu d’aquest segell. Els discos més preats pels northern boys eren els d’artistes menys coneguts i que van ser editats originalment en un nombre limitat de còpies, generalment per petits segells locals americans com Ric-Tic i Golden World de Detroit, Mirwood de Los Angeles, Califòrnia o Shout i Okeh Records. El nom de northern soul va sorgir de la botiga de discos Soul City de Covent Garden, a Londres, la qual pertanyia al periodista Dave Godin. Va ser usat per primera vegada públicament a la columna setmanal que tenia Godin a la revista Blues and Soul. Godin explica que va començar a utilitzar el terme per ajudar els empleats de la seva botiga de discos a diferenciar entre els sons més funks i moderns de la Motown amb el soul més clàssic, ballable i desconegut. Ho va fer perquè va començar a notar que els seguidors de futbol del nord d’Anglaterra quan anaven a Londres a veure els seus equips, anaven a la botiga a comprar discos, però no estaven interessats en les novetats de les llistes americanes de música negra, els xavals del nord no estaven interessats en els discos que estaven a les llistes d’èxits, ells volien el que es hi molava, és a dir, Northern Soul.
Eren fills discrets de la classe treballadora, sense programa polític ni voluntat revolucionària. El look de molts northern boys consistia en pantalons de pota d’elefant, samarretes sense mànigues i sabates per lliscar per la pista (ajudats per dosis generoses de talc). Gairebé tots duien una bossa amb mudes de roba, era normal canviar-se al llarg de sis, set o vuit hores ballant. Els passos de ball van ser inspirats majoritàriament per les actuacions d’artistes nord-americans de soul com Little Anthony & The Imperials o el gran Jackie Wilson.
Les drogues solien ser amfetamines i mastegaven xiclet per dissimular-ne els efectes. Habitualment, locals com el Wigan Casino no servien alcohol. Sexe? De vegades, al clarejar, quan els mussols es dispersaven rumb a un refugi. El públic era desproporcionadament masculí (i encara menys gai del que ara ens sembla). Col·leccionistes de discos, alguns gravaven les sessions amb aparatosos cassets, que compraven o canviaven peces rares, que molestaven els DJs per assabentar-se de les seves últimes troballes. En una escena tan elitista, on s’amagaven noms i títols de peces desitjades, tot era possible. Es potenciava les cares B de singles foscos, es rescataven maquetes, es repescaven temes perduts en elepés, i és que els singles nord-americans no portaven fotos a les seves fundes i era gairebé impossible saber de qui era la cançó, a més els Dj’s tapaven la galeta mentre punxaven els singles perquè els curiosos no poguessin verue de quina cançó es tractava. Però aquells centenars de discos il·localitzables, que van arribar a costar milers de lliures, ara estan disponibles a dotzenes de Lp’s recopilatoris o CD’s a uns preus ridículs. Si vols endinsar-te al món del northern soul és una bona opció, com també ho és veure aquesta fabulosa pel·lícula. Aquí teniu l’enllaç amb el tràiler de la pel·lícula, però és fàcil trobar-la a internet: https://youtube.com/watch?v=c6voUGHSo5I…
Que vostès ho passin bé.
I sobretot recordeu, GORA WILSON PICKET MILITARRA!!!
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
-
Festival6 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques6 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible6 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga