Tots, alguna vegada, hem portat una màscara o posat una careta. Amb la idea, simplement, d’amagar-nos sota altres personalitats: unes ens agraden i d’altres no. És més, unes sí que encaixen i altres queden allà descol·locades. En qualsevol cas, Myriam Swanson no és sospitosa d’aparentar una cosa que no és; va de cara, amb unes cartes que descobreix amb desvergonyiment i gosadia. Myriam és víscera (molta) i és cor (enorme). Lluitadora innata i incansable, es vesteix del que calgui per cantar. L’atreu igual l’atrezzo de mexicana, portar unes pistoles per si la cosa es posa lletja i posar-se amb gest bonic una magnòlia als cabells. I així, amb aquests vestits, dispara al garatge, al jazz, al punk. I al seu costat, per immortalitzar-ho, les fotografies de Noemí Elias.

Són anys de batalla que l’han portat al lloc on és ara, convençuda amb aquesta nova cara musical, un projecte que, si més no, generarà sorpresa. I aplaudiments. Molts aplaudiments. Això que un músic, quan és sobre un escenari, agraeix tant. També fora d’ell, en llegir una bona ressenya, atenent una lloança o un comentari generós. Els asseguro, això sí, que Myriam no en viu pendent. Encara que bé, a ningú no li amarga un dolç. I a ella, gràcies a aquest Calígula li plouran caramels, merescuts i molt treballats.

Des d’aquella valentia que sempre va demostrar com a senyal d’identitat. Tot i que, en un passat es va moure, amb petits viratges, en zones de confort. Ara ja, renuncia a allò conegut i allò establert. Sense embuts, sense haver de respondre a ningú. Aquesta és la Swanson més genuïna, una versió més atrevida que, més aviat que tard, un dia hauria de veure la llum. Diria més, aquesta versió reformulada de si mateixa ja no necessita màscares, tampoc caretes. Qui a hores d’ara en necessita? Ni tan sols, les cançons, que són protagonistes (no ens oblidem de tot això).

Així que, com que la pretensió de Myriam és la de no avorrir, no comentarem una a una cada cançó. És el moment de descobrir-les. A cegues, sense dilació. Però com a avançament, confirmar que a Calígula hi ha rock. Sí, vaja, quina novetat. “Això ja ho sabíem”, diran alguns. El que desconeixíem (només en part) era la resta: una sonoritat amb apunts electrònics, aquest fuzz guitarrer tan seductor, algunes ombres del trip-hop i els llums del dream-pop, ambients urbans, el canalleig d’una Blues Explosion i el misteri de reüll de The White Stripes. Tot això, sota la supervisió de Martín García Duque (clau en com se subjecta el so). Amb la mateixa sintonia i intenció que el dia que David Byrne va connectar amb St. Vincent.

Així mateix, la presència de músics, tots contrastats. En aquest elenc, i com a col·laboradors, guitarristes com Riki Frouchtman (Maren, Elefantes, Jarabe de Palo), Pere Mallén (Nikki Lane) o, Jordi Mena (Bunbury), els bateries Charly Sardà (Manolo García) i Juli Manté (El Twanguero), ia les quatre cordes (Rufus T. Firefly). Després, la banda en directe la formaran Martin, Paco, Riki i Charly.

I com un punt a part, la veu de Myriam Swanson. Jugant amb ella, des de la disciplina i, també, des de la gosadia. Sí, és cert, pols oposats que s’atreuen. Ella, en aquesta carretera, mesura més el to i també s’aventura a experimentar. Amb la que comença, barrejada per Eddie Al-Shakarchi qui ha treballat amb artistes com Boy Azooga i Michael Kiwanuka, és “Free To Go” (molt sensual i sexual), que no sembla la mateixa que acaba a “Spit It Out”, barrejada per Jim Diamond (Sonics, The White Stripes) i aquest aire profundament. Després hi ha la que cavalca amb mà de ferro pel castellà: a “Calígula” és pur misteri (lynchiano, sí que es vol) oa “En la oscuridad”, produïda amb Ander Agudo (Macaco, Nubla), es dóna la mà amb aquestes joves intrèpides que beuen de l’indie ia “En mano de santo” nostàlgic.

Ah, i de què parlen les cançons? Doncs d´allò que l´atreu, però també d´allò que la molesta. Sobretot, aquest cinturó que portem a la cintura amb tantes regles i normes. Les del dia a dia i les que ens imposa aquesta societat avara. Com aquesta panerola de Kafka a “Samsa: no queda més remei que matar-la amb insecticida, però produeix malsons escoltar les seves petites potetes al vidre. Doncs això són les coses de Calígula. I les de Myriam Swanson, una dona autèntica, somiadora però realista i que, a la vista del que ensenya en aquest disc, demostra que no té por de res. Fora màscares, fora tabús.

^{Imatges de Noemí Elias Bascuñana}