Connect with us

Veus del punk

Convida les teves parelles a veure bandes que valguin la pena

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU
En més d’un i de dos concerts he vist com, pares o mares, o mares i pares, junts o per separat, han agafat el seu nen en braços, l’han aixecat i acostant-se a l’escenari l’han ofert al cantant o grup de torn, com fan els andalusos amb les verges i els sants perquè els toqui o alguna merda semblant. Resumint, és una pràctica que no em sembla gens normal, tant en un concert com amb els putos ninotets religiosos dels collons, tret que sigui com una espècia de sacrifici o d’homenatge al susdit artista perquè el nadó va ser concebut sota els influxos de la seva música. No sé, sigui com sigui, em sembla estrany. Sí és cert que hi ha certs músics, o més concretament, certes cançons, que sí que inciten al noble art del folleteig. Marvin Gaye n’és un i un dels meus favorits, és gairebé impossible escoltar “Let’s get it on” sense pensar en sexe. No vaig tenir mai la sort de veure’l en directe, però vaja, l’última cosa que em passaria pel cap és oferir-li al meu fill Roger a peu d’escenari, i menys a un tio que el va acabar matant el seu pare d’un tret. El que seria afecte paternal sembla que no en va tenir massa el bo d’en Marvin. Tot això us ho explico perquè moltes vegades sí que la música, el sexe i les relacions amoroses van lligades i et donen moltes pistes de com anirà tot o de què pot arribar a passar. M’explico.

La primera “nòvia” que vaig tenir a l’Institut es deia Elisenda i era de Granollers. Una salutació des d’aquí amb tot el meu afecte. No l’he tornat a veure mai més, no sé si amagava quan em veia o són casualitats de la vida. Sigui com sigui, espero que la vida li hagi anat molt bé. Era un any més gran que jo. Molt maca, tot sigui dit de passada. Ella feia 3er de BUP, jo feia 2n de FP. Branca administrativa. Un llumeneres vaja. Diguem que va ser la meva primera relació “seriosa”. Em va costar convèncer-la perquè sortís amb mi. Abans a les noies se’ls demanava per sortir, ara imagino que ja no es fa, no sé quin truc s’utilitza avui dia, però imagino que la frase “Vols sortir amb mi?” ja no funciona. Això espero. Doncs el que us deia, em va costar convèncer-la, suposo que el fet de ser jo un any més petit va influir, clar, com també va influir que ella estava sortint amb un tio més gran que ella, un grandot fortut que feia COU, tenia moto i a sobre jugava al juvenil de l’Handbol Granollers. NO diré el seu nom, no cal, tampoc no va arribar mai al primer equip. No m’estranya. Quan ho vaig saber vaig pensar que no tenia cap possibilitat amb l’Elisenda, fins que un dia, en un dels meus acostaments per parlar amb ella a la sortida de l’escola em va explicar una cosa sobre ell, un detall que em va deixar més tranquil i em va donar esperances per poder fer l’abordatge definitiu. El molt mamó l’havia portat a veure els Hombres G. La partida s’obria de bat a bat perquè jo jugués les meves cartes.

I així ho vaig fer al cap d’unes setmanes. A la Monumental de Barcelona tocaven POLICE, DR. FEELGOOD i XTC. Quan van sortir les entrades vam baixar un dissabte a Barcelona amb el meu amic Sisa per comprar-les. Encara la conservo, és la de la foto que acompanya la columna. Vaig pensar, aquesta és la meva, i vaig comprar dues entrades per al bolo, una per a mi i una altra per a l’Elisenda, és clar. En Sisa no entenia res. Reconec que va ser un risc, però havia d’arriscar, el premi era gran.

El dilluns següent, a la sortida de l’escola, em vaig acostar a l’Elisenda i la vaig convidar a anar al concert. Com a les pel·lis ianquis. Ella va flipar. Normal, on vas a parar, d’anar a veure els putos Hombres G a que et convidin a veure THE POLICE. No hi havia color.

Al final, al cap d’uns dies em va dir que no podia venir al concert, que els pares no la deixaven anar a Barcelona, ​​però, si em va dir que si volia anar a prendre alguna cosa amb ella. Això vam fer, va deixar el grandot i va començar “a sortir amb mi”. El pla havia funcionat. Això sí, la relació va durar només uns dos mesos, fins que va trobar un altre tio encara més gran, que a sobre tenia cotxe i era de casa bona. Però aquells dos mesos vaig ser molt feliç.

Moral: No siguis cutre i convida les teves parelles a veure bandes que valguin la pena.

PD: L’entrada de l’Elisenda se la va quedar el meu amic Ray Gadaffi. Apa que no vam gaudir tots tres al concert.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.