Novetats discogràfiques

La ESTRELLA DE DAVID torna amb un nou single: tendresa escèptica, humor negre i pop d’autor per a dies lents

Publicat fa

1 mes concretament

09/04/2026

Per

Arni

Hi ha artistes que es passen mitja vida intentant caure bé i d’altres que, per pura supervivència, aprenen a caure estrany: a deshora, a contramà, amb aquesta barreja d’ironia i pudor que et fa riure just quan t’estaves començant a posar seriós. Aquí habita L’Estrella de David, àlies de David Rodríguez, figura de culte del pop independent espanyol (músic, lletrista i productor) que ha preferit sempre la brillantor domèstica (la bossa d’escombraries al portal, el bar proper) abans que el relat heroic de l’artista.

Amb “Yo quiero enamorarme de ti”, L’Estrella de David torna a la vida rockstar. Pot semblar que Sonido Muchacho ha fet un nou fitxatge estrella (de L’Estrella). Però “Consagración” el seu àlbum del 2018 i una de les màximes referències de l’indie veritable, ja estava sota el paraigua del porc blau. El que passa és que a David li és tot prou igual. Vuit anys sense publicar un LP en solitari, i tampoc no importa gaire. Perquè el temps, si escau, sempre ha funcionat d’una altra manera.

David Rodríguez escriu cançons com viu: sense gaire pressa i amb una certa desconfiança cap a qualsevol forma d’entusiasme excessiu. A les seves lletres, l’amor sol aparèixer amb la mateixa barreja de tendresa i escepticisme que travessa tota la seva obra: frases que semblen confessions però que en el fons són petits paranys de lucidesa. Històries senzilles, fràgils, de vegades burletes, inevitablement amargues. Cançons que es llancen gairebé com ganivets a la pròpia gola: una línia que et fa riure i la següent que et deixa pensant tota la tarda.

En aquest context apareix “Yo quiero enamorarme de ti”, el seu nou single. Un títol que, a la boca, ja sona sospitós. Perquè si alguna cosa sempre ha caracteritzat David Rodríguez és aquesta capacitat per mirar l’amor des de l’escepticisme més tendre: com una promesa preciosa que, en el fons, sempre arriba una mica torta. És una idea molt seva: buscar una cosa que no acaba de passar. Com algú que es passa massa temps fent preguntes i acaba paralitzat per elles. Al final, L’Estrella de David segueix ocupant aquest lloc estrany dins del pop espanyol: massa irònic per al romanticisme solemne, massa sentimental per al cinisme pur. Un compositor que sembla no prendre’s gaire seriosament a si mateix i que, precisament per això, ha acabat escrivint algunes de les cançons més lúcides i belles de la seva generació.

Per cert, ve acompanyada d’un dels solos de guitarra més camp que s’ha escoltat a la música d’aquest país des de fa uns anys.

Temes relacionats:estrelladedavid sonidomuchacho

Novetats discogràfiques

AL·LÈRGIQUES AL POL·LEN ens presenten el seu apocalipsis de guiris i zombies

Published

2 dies ago

14/05/2026

Arni

El segon single del nou treball de les pol·lens segueix sorprenent per la seva nova sonoritat indie a més d’allunyar-se de les seves temàtiques habituals, fent una crítica dels guiris i el turisme.

Apocalypsis now, el segon avançament d’Al·lèrgiques al pol·len arriba com un cop sec: un tema d’indie-rock punyent que abraça el nihilisme amb ironia dins d’un món en crisis.

La cançó dibuixa una Barcelona distòpica (o no tant) saturada de guiris i convertida en un escenari postapocalíptic on la resistència deixa de tenir sentit. Lluny de l’heroisme habitual del gènere, la veu protagonista rebutja el relat de supervivència: no vol ser l’heroïna, ni tan sols ser recordada. Vol desaparèixer abans que haver de resistir. “Jo només demano se m’emportin la primera”.

Amb una lletra directa i repetitiva que colpeja com un mantra (“No viuré per sempre / Tot se’n va a la merda”), el tema captura una sensació generacional: la fatiga davant d’un món que s’esfondra lentament mentre tot segueix aparentment igual. El contrast entre l’imaginari apocalíptic (“guiris i zombies”) i la quotidianitat (“em quedo al pis fumant”) reforça aquest desencant lúdic i irònic.

Musicalment, aposten per un so cru i immediat, amb guitarres tallants, tambors de l’apocalipsi i una energia que oscil·la entre la ràbia i la resignació amb una producció, de nou, amb Joana Subirats al capdavant. És una peça que no busca redempció, sinó assumir el caos amb sarcasme.

Aquest segon avançament consolida la identitat del grup: una veu pròpia dins l’escena indie-rock, capaç de convertir l’ansietat contemporània en un himne subversiu.

COM ESTAN LES POL·LENS?
Amb la nova gira estrenada amb tres sold out a Barcelona, la triomfada a la Telecogresca, i aquest cap de setmana a la festa de presentació de l’Embassa’t, estan més en forma que mai. Per aquesta temporada ja tenen més de 20 bolos tancats, en una gira d’evolució en què estan presentant el seu nou so, fent reversions de les seves cançons anteriors, presentant els nous singles, i estrenant temes inèdits, conseguint un directe tant magnètic com l’anterior, però més frenètic, rocker i fi.