Connect with us

Veus del punk

DEP Jorge de Código Neurótico

Publicat fa

el

LA COLUMNA DE L’UNCLU

De vegades la vida és una puta merda. És injusta. Ahir em vaig quedar de pedra quan vaig saber que ens havia deixat Jorge de Código Neurótico. No m’ho podia creure, no podia ser possible que a un paio tan maco li pogués passar cap cosa dolenta, però si, de vegades la vida és tan cabrona que s’emporta persones joves i bones, se les emporta abans d’hora, incomprensiblement. Per desgràcia aquestes coses passen més vegades de les que voldríem.

Jorge va ser dels primers punks que vaig conèixer. Seria l’any 1982 quan amb en Sisa i en Pepe Macaco vam començar a fer un fanzine, PLASMA es deia. Vam fer 5 o 6 números. Doncs bé, un dissabte al matí, amb l’amic Sisa, vam agafar el tren a Granollers (encara no teníem 18 anys, per tant, no teníem carnet de conduir), per fer transbord a Montcada i acostar-nos a Terrassa. Havíem quedat amb els Código Neurótico per fer-los una entrevista pel nostre fanzine. Ens vam trobar a l’estació de tren, vam agafar unes birres i vam anar fins al seu local d’assaig, amb en Jorge, en Lolo i en Sergio. I allà vam passar gairebé tot el dia, els vam entrevistar, van tocar tot el seu repertori per a nosaltres i uns col·legues seus, el seu repertori i multitud de versions dels Ramones que vam cantar aleatòriament tots els que hi érem. Vam menjar, beure i altres coses que se solen fer als 17 anys i que ara tampoc no vénen a tomb.

Aquell dia ja em vaig fer amic del Jorge, un tío afable del qual t’acabaves enamorant com a persona quan el coneixies. Durant anys vam anar trobant-nos en concerts, seus i d’altres bandes. Els darrers temps solia venir per l’Estraperlo i allà, com dos vells cebolletes, sempre teníem les nostres converses sobre l’esdevenir del punk, sobretot sobre el poc relleu generacional que veiem avui dia. Ell sempre amb aquell parlar pausat i afable i aquell somriure permanent a la boca. Era tot un plaer sempre poder xerrar amb ell.

Ara feia temps que no el veia, des d’abans de la pandèmia. Tampoc no sabia res que tingués aquesta terrible malaltia. Sigui com sigui, la notícia m’ha deixat esbalaït, no en va ha marxat un dels grans, una persona que hauria de tenir el seu nom inscrit en majúscules i lletres d’or a la història del punk rock català. Descansa en pau amic, et recordaré sempre.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Veus del punk

La precarietat, font d’inspiració

Published

on

By

LA COLUMNA DE L’UNCLU
Els diners mai no han estat una condició per convertir-te en un gran artista. Hi ha tanta gent pobra al món que costa veure-ho com una cosa excepcional i molts d’ells, la gran majoria, la seva infància pobra els hauria d’haver impedit aconseguir tot el que van aconseguir i no va ser així.

A l’imaginari col·lectiu sol pensar-se que el talent floreix millor quan hi ha comoditat, temps i recursos. No obstant això, la història demostra una vegada i una altra que l’art no entén de comptes bancaris. La pobresa, lluny de ser un obstacle definitiu, ha estat el punt de partida de molts dels creadors més influents. Noms com Miles Davis, Jimi Hendrix, Hilary Swank, Billie Holiday, Charles Dickens, Martin Scorsese o Steve Jones van créixer en contextos difícils, marcats per l’escassetat. Els seus orígens, que en teoria haurien d’haver limitat les seves oportunitats, no van impedir que arribessin a una rellevància extraordinària.

De fet, es podria dir que en molts casos el seu origen humil no va ser un llast, sinó un motor. La necessitat d’escapar de la precarietat va generar una força creativa particular: una urgència per explicar històries, expressar-se i connectar amb els qui compartien experiències similars. Les seves veus van ressonar en milions de persones que ja no se sentien representades pels que havien crescut envoltats de privilegis.

A més, diverses d’aquestes icones del segle XX van viure infàncies inestables: van ser criades per familiars, coneguts o tutors que no eren els seus pares. Situacions així solen ser més freqüents en entorns desafavorits i, en principi, redueixen encara més les possibilitats d’assolir grans èxits.

Tot i això, aquestes circumstàncies també van alimentar la seva sensibilitat i la seva mirada sobre el món. Un altre aspecte interessant és que els qui impulsaven i consumien la cultura popular sovint procedien de contextos similars. A l’univers de les grans arts populars no hi abunden els títols d’universitats prestigioses; és més fàcil trobar trajectòries que van començar recollint cotó, servint taules o repartint diaris. Aquesta proximitat amb la vida quotidiana, amb les dificultats reals de la gent, va deixar una empremta profunda a les seves obres.

No cal buscar gaire per trobar històries així. Una educació privada pot obrir moltes portes: una carrera universitària, un despatx d’advocats, un lloc a la banca, un seient al consell d’administració d’una gran empresa o fins i tot una trajectòria política. El que no sembla garantir és el reconeixement dins les arts populars.

I potser per això són tan fascinants. La cultura popular està plena de veus que van néixer lluny del privilegi i que van transformar les seves vivències en música, literatura o cinema capaces d’emocionar el món sencer. Dedicar una vida a llegir, escoltar i observar aquests creadors no empobreix l’experiència cultural; al contrari, la torna més autèntica, més diversa i més profunda.

Està clar que el talent no depèn del lloc d’on vens, sinó del que fas amb allò que et va tocar viure. Moltes vegades, les històries més poderoses neixen precisament allà on semblava que hi havia menys oportunitats. Exemples en tenim a patades.


UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.