Connect with us

Veus del punk

“La meva relació amb la mort”

Publicat fa

el

LA COLUMNA D’EN JAUME ESTEVE

És ben coneguda la meva relació amb la mort per l’entorn més proper. Una cosa molt comuna entre els terrestres, sobretot entre maromos que segur té a veure, a diferència de les dones, amb aquesta manca de connexió amb la vida [i la pròpia mort]. Però és inevitable el turment que des de ben petit m’ha produït, des de les primeres vegades que entenia el “ja no n’hi haurà més” i l’ansietat que em produïa. Curiosament sempre he sentit devoció per morts, calaveres i sons d’ultra-tomba. I també sempre envoltat d’aquest Live fast, die young, encara que en el fons, i com que sempre he estat molt de Motörhead, sempre he estat del Live fast, die old.

Inconscientment vaig decidir ocupar la meva ment en mil coses, sempre en mil projectes o maquinant-ne d’altres, per mantenir-me amb el cap en mil històries i sense temps per enfrontar-me al que em fa autèntic pànic. Però no pas per por de morir, sinó per por de no viure. Reconec que m’agrada massa això de viure i allò que m’aporta la vida, la música, els i les amigues, les rialles i la de coses interessants que hi ha en aquest món i que el temps no dóna per més. Quina putada!

No obstant hi ha èpoques en què no et queda cap altra que enfrontar-t’hi perquè són massa les pèrdues al teu voltant, de gent a qui estàs connectada d’una manera o altra. I fa mal. Però això també em fa reafirmar que no val la pena caminar pel camí “deixant cadàvers”, no val la pena viure des de la rancúnia, des del sense sentit i des de la més absoluta falta d’empatia. Perquè això és morir mentre deixes cadàvers al teu pas.

Aquesta relació amb la mort, i ser-ne conscient, és una teràpia total per domar impulsos negatius que no aporten res de bo. Ni a tu ni al teu entorn, ni a la vida. Una altra teràpia és escriure sobre això, sobre els i les que per desgràcia ens deixen, és una manera de portar el dol, de dir un adéu amb dolor i alleujament alhora. I com no, escriure aquesta merda de parrafada també és teràpia per treure el que un porta dins a canvi d’un gutural a pulmó obert.

Així que, amics i amigues, cuideu-vos molt i agafeu-vos a la vida amb el millor dels seus somriures.

#menudachapa


JAUME ESTEVE
Co-Fundador i Director a Comunica N’Roll, bateria a KBKS (Manolo Kabezabolo)

Continue Reading

Veus del punk

Bon viatge Raül aka Cloroxboy!

Published

on

By

Pels qui éreu amistat amb en Raül aka Cloroxboy, sabeu que li apassionava la música, sobretot la música alternativa, independent, underground.

Bé, jo fa dies que volia fer un post amb tota la correlació de programes que en Raül havia vingut convidat al El Frenopàtic RadioShow. Que no en són pocs, però la feina, la mainada i el temps se m’en va volant que dóna gust. Així que aquest post l’escric per recordar la nostra passió per un grup que vam descobrir cadascú pel seu propi peu, en Raül possiblement abans que jo, com no, jeje!! Estic parlant dels nordamericans de Chicago PEGBOY. Una formació amb components molt mítics, i que encara que donàvem per perduda la possibilitat de tornar-los a veure, resulta que fa uns anyets que van fer alguna tornada i l’any passat el senyor Maurici, els va poder veure al Rebellion Punk Music Festival de Blackpool, UK. No sabeu pas les ganes que en Raül i servidor teníem de veure’ls, potser tingui la sort del veure’ls, però no podré gaudir-ho amb algú que li flipaven. Quina llàstima.

Bé, les dues samarretes que veieu, tenen una història molt xula i molt “do it yourself”, tant com en Raül, es dedicava a fer-ne per molta gent a qui admirava i apreciava. Una bon dia, va venir al pis del meus avis a SAlt disposat a fer samarretes fetes per un/a mateix/a i aquell dia, va ser genial, vam acabar fent-ne 3, una de les quals veieu. Recordo com li deia, “Raül, vols dir que amb 2 capes el groc agafarà bé sobre el negre??” i no content amb dues capes, n’hi vam fotre 2 més, 4 en total, podeu veure la diferència amb la meva i la seva, però contents com nens petits amb una piruleta, ja teníem les nostres samarretes de Pegboy fetes per nosaltres mateixos amb una plantilla. Aquell dia se m’ha quedat gravat per sempre més.

Aquesta foto, és del sisè Actitud FEST de Vidreres. Ara no recordo si la foto ens la va fer l’Anna o en Gerard, però com podeu veure, estàvem a ful de felicitat per una nova edició d’aquest petit i genial festival.

Com que m’agradaria que puguéssiu tornar a aquest post sovint, a sota els comentaris, us aniré linkant els programes que havia vingut a fer-me a n’el El Frenopàtic RadioShow de Ràdio Celrà. Així, serà una manera que els i les que vulgueu tornar-li a escoltar la veu, ho pugueu fer. En són una bona pila, alguns en solitari, d’altres els vam fer conjuntament. Però sempre amb aquella il·lusió de venir a la Ràdio a donar cultura musical i ha passar-s’ho d’àllò més bé. Així doncs us deixo amb el 1r especial que va venir a fer, com us dic, aniré posant el flyer i l’enllaç perquè pugueu escoltar-lo, ja que ara mateix es feina buscar-los tots de cop!! Salut i per molts anys puguem anar recordant aquesta gran persona que ens ha emplenat les nostres vides d’una manera o altre!! Bon viatge company!!

per Jordi Comas (en Crusty)

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.