Inspirats pel col·lapse sistèmic que estem vivint, el duo Pixel de Stael presenta el seu àlbum debut “Nou Futurisme”, títol amb què ironitzen sobre el futurisme defectuós propi de segle XXI. Un disc post-digital d’electrònica glitch pop que emana de la tensió entre la tecnologia invasiva i l’ansietat vital dels seus usuaris. Amb optimisme i esperit DIY.

Imagina que pots compondre la teva pròpia música. Imagina el teu cervell connectat a un ordinador, dictant notes segons el teu estat d’humor, algoritmes ordenant sensacions per a la malenconia i l’alegria, durant l’oci o treballant. Imagina una banda sonora que li aïlli del món o li faci popular a les xarxes. Música de butxaca i d’etiqueta. Tria una cançó i obre una finestra. Imagina un viatge del passat a el futur. Amb un dispositiu murmurant a l’oïda. Una veu sensual encara tartamudejant causa de fallades puntuals del processador o de la connexió a internet: “¿Que desitja avui? Un híbrid entre Joan Manuel Serrat, chanson française, una mica de Bach, música concreta i un pessic de Kraftwerk? Un punt cec on convergeixin romanticisme i humanisme? Massa suau… ¿és això? No s’enfadis. Prefereixes una mica de bogeria? Què tal si li posem una mica de post-punk? Et noto trist… Es pot ballar i plorar. Sé que t’agrada el chiptune. I el techno. Tranquil. Ballar ment-plorant no té res de dolent. O preferiries gaudir d’una pel·lícula clàssica?”

Nou Futurisme és un encreuament de camins. Clàssic i modern premsat per herència artística. Abans de publicar han fet la feina i la llista d’influències, va de Beck a Battiato, d’Eno a Moby passant per Pierre Shaeffer, Mark Mothersbaugh, The Art Of Noise o artistes més recents, com Cornelius o Superorganism. Profunditat, sagacitat, desvergonyiment. Talent. Llavors, la pista de ball i l’últim racó de casa teva estan condemnats a entendre. Perquè a la primera escolta sonen familiars. Potser per la seva proposta sincera, vestida de programador o d’asceta modern. No importa l’origen ni la condició social, el ritme també ens persegueix des de les cavernes. Hi ha les lletres de les cançons que disparen alt perquè facin mal. Després, les melodies, que funcionen entre el ventre i la cintura. No hi ha més secret en això. Funcionen amb l’alquímia de la tècnica actual que emula el dolç perquè o l’amarg que entre com la seda. Sincers, irònics, mal·leables, descriguin la hiperinformació perquè sembli un joc. Cada cançó és un error controlat, un glitch destinat a encallar-se en el cervell, perquè quan acaba continua sonant al teu cap. Ritme i melodia han fet la seva feina i t’han deixat a la boca el missatge destinat. Pixel 0 i Pixel 1, components de Píxel de Stael, han travessat la frontera i ara estan entre nosaltres. Frescos, mordaces, poliglotes com la música. Electrons lliures buscant derrotar el sistema amb les armes de l’enemic. (Text per Tuli Márquez)

Crèdits de “Nou Futurisme”
Interpretat, compost i produït per Pixel de Stael. Enginyeria de so, coproducció i barreja final d’Aurélien Landy Gana. El màster final és de Vacuum Mastering. Els violins de “Esperança”, “El Món Em Vol Connectar”, “Si Fuera Por Mi” i “Quan Em Creuo Un Vell Amic” han estat interpretats per Lisa Bause. Cors de “Gats còsmics” amb la Valentina Consonni i cors de “Si Fuera Por Mi” amb Zoé Harris. La imatge de la portada és un frame pres de el vídeo de “Si Fuera Por Mi” dirigit per Marc Juvé (aka Pixel Error) amb fotografia de Pau Lloret. El disseny de la coberta és obra de La baula. Han preparat també una edició digital especial per al públic llatinoamericà amb el títol “Nuevo futurismo” amb temes adaptats al castellà i llançat des de Mèxic.