A tot final sempre hi ha un principi. A cada ruptura, un nou llaç. Aquesta és la naturalesa dels límits. Al final de la carretera, els camins que s’obren davant nostre són innombrables i misteriosos.

La inquietud per descriure el recorregut del dia a dia és al principi del projecte en solitari de Javi, Cosmen. Així, sense més ni més, sense Adelaida, però amb tots els altres. Cada cançó és una cerca en què participen nous amics per trobar troballes que generen nous relats, històries sobre recorreguts foscos o lluminosos.

La portada d’Edu Ruinas sembla que fos un nou model de màscara, el que ara cal per protegir-nos de les ferides que ha deixat la pandèmia. Amb aquesta ‘màscara’ recorrem amb estranyesa llocs viscuts, viatgem a mons onírics i aterrem l’absurditat del moment present.

El microunivers musical de Cosmen és tan ric com tots els assumptes que tracta, una travessia que fa en bona companyia, acompanyat de L’Estrella de David a “On ets Carmen San Diego?”, amb Estrella Fugaz a “Teatro”, Marina Gómez (ex Klaus & Kinski) a “Probando” ia l’apartat visual col·laborant amb creadors com Mierdecitas, Grey Trash o Ana Galvañ en videoclips i imatge gràfica.

Gràcies a la llibertat que li suposa compondre sense dependre de ningú, el músic madrileny s’interna en la producció de les noves cançons, generant un so fresc en què cada tema té identitat pròpia. Així Cosmen desafia l’algorisme de les xarxes socials a la hipnòtica “Superlike”, explora fenòmens paranormals al “El Baúl del Monje” o busca aquesta melodia d’estiu eterna a “La Canción Perfecta”.

Editat per la discogràfica El Genio equivocado, produït per Cosmen a Estudio 1884 juntament amb Pablo Fergus i Carlos Elías Caballero, i masteritzat per Guille Mostaza a Alamo Shock, la iniciativa en solitari de Javi no pot ser més encertada. Perquè a cada final hi ha un principi i als límits del cos hi ha la pell, i als confins de la seva sensibilitat, la pell de gallina.