Novetats discogràfiques
El Chvnco, a ritme de cúmbia amb actitud punk, mira a la cara a la mort en el seu nou single “En mi ataúd”
Cúmbia is the new punk. El Chvnco és el nou projecte capitanejat per Edgar Serrano, veí de la localitat catalana de Sant Feliu de Llobregat però ciutadà de el món musical llatí. Van debutar el 2020 amb Duelo Tropical, un àlbum ple de col·laboracions que, segons els seus autors, “és calor i sabor, una barreja de sons que recorre la música llatina i caribenya, des del són cubà fins al calypso de trinitat passant pel folklore andí i la cúmbia, tot després d’una atmosfera noir i vintage que gira al voltant de la mort i el sobrenatural”. Seguint la seva estela i la mateixa inspiració, van llançar a principis d’aquest any “Marimba Voodoo”, un EP de quatre temes en clau ska / cúmbia en col·laboració amb la formació mexicana Son Rompe Pera.

Ara, en aquest estrany estiu del 2021, El Chvnco presenta un nou single que dóna solució de continuïtat al seu peculiar proposta de latineo alternatiu: “En mi ataúd”. Amb un toc de romanticisme inèdit en la seva lírica, sempre atreta per un concepte de la mort que la mira cara a cara sense immutar-se, el single ofereix el relat d’una mort que espera a algú a l’altra banda. Ho fa mitjançant una malenconiosa cúmbia amb tocs de batucada, que ens arriba en forma de videoclip realitzat per Grulla Estudio i rodat als peus de Montserrat en format 1: 1. En ell, entre moltes altres persones, apareixen els membres de la banda vestint les mateixes màscares ukuku (típiques de nord del Perú) que porten en els seus concerts. La dada més curiosa, i potser el més pertorbador, és que el taüt pertany al propi Edgar, qui el va guanyar en un concurs. Nota de l’editor: no hem volgut preguntar en quin tipus de concursos participa…
Novetats discogràfiques
Aguijón al corazón: ME AND THE BEES publica el seu quart àlbum “Siempre igual”
Arriben brunzint, batent ales 200 vegades per segon, a 250 hercis, Me and the Bees: amigues i residents a Barcelona, s’estan saltant passos de zebra i semàfors vermells per aconseguir-te, amb molta mel (i una mica de mala llet) acumulada i amb l’agulló apuntant cap a l’últim solc de la teva memòria.
Després de vuit anys en silenci, ja són aquí: Ester Margarit, la vocalista dolça que sap mastegar la pena com un xiclet i escopir-la en tornada rodona, la dona amb samarreta de Hüsker Dü i el seu baix bombant línies de batecs; Carlotto Leoz, el tipus que dóna els guitarras amb el serrell, però que sap sonar saltarí i dringant com una monedilla de plata en un rierol (tocava als Scientists oa Aztec Camera?), Eli Molina, la cosina dels Wipers, amb la seva guitarra que la mata vegades enfadats, la primera bateria del món que va fer un concert sencer amb el seu fill a la falda, els braços al seu coll com un koala.
“El grup presenta el disc a Barcelona amb Juan Wauters el proper 10 de desembre”
Mira’ls: semblen personatges de Peanuts que només han sopat cervesa i que ara viuen la seva Hora d’aventures dibuixada per Peter Bagge. Escolta’ls: sonen igual, furiosos i dolços, a quatre veus, una pinyata colorista d’indie-pop-rock-vida, una carpeta amb les nostres coses preferides enganxades. I canten per primera vegada en castellà per entendre’s i perquè els entenguem. És clar i alt.
Els discos en anglès es diuen “records”, com els records en català, o “albums”, com els quaderns de fotos. I “Sempre igual”, el quart LP, és un compendi de la nostàlgia, sí. Però de la bona nostàlgia. No la que fa que tornin les muscleres o el feixisme, sinó la que ens recorda que si vam poder ser feliços una vegada, estem perdent el temps si no intentem ser-ho ara.

Me and the Bees “Siempre igual” ALBUM
Data d’edició: 24 d’octubre 2025
Compra el disc AQUÍ
Hi ha aquí compte de comptes, cartes d’amor, striptease d’enyorances i de pors: por a envellir, que desapareguin les sales, els concerts i tu. Invitacions a plorar i aprendre a recordar per ser feliç (com una perdiu). Inventaris de noms estimats, com als hits més encesos de Comet Gain.
“Sempre igual” és el bar del retrobament, les quatre fases del duel, el festival de l’abraçada i l’autocar d’excursió que ens porta al bocí millor del nostre passat. Encara sort que han tornat. Que mai canviïn. Que segueixin Sempre igual, “encara que passin els anys, amb el puny ben alt”, recordant-nos que si Me and the Bees són aquí, aleshores nosaltres estem vius ara. — Miqui Otero.
-
Festival6 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
