LA COLUMNA DE L’UNCLU

A mesura que et fas gran, a la que vas fent anys a tota velocitat, perquè això de la vida corre que se les pela, com és el meu cas, cada vegada fas més la vista enrere i fas valoracions de com has anat vivint tots aquests anys. Jo ho faig freqüentment. Foto un repàs a les meves vivències, a com m’ha anat tot, i compares com i què has fet o t’ha passat a la vida, amb la manera que pensaves que t’aniria o què faries amb ella quan eres més jove. Un inventari en tota regla.

Quan ets nen o adolescent creus que ho saps tot. Bé, almenys jo ho creia, imagino que vosaltres també. Ara mateix ho estic vivint amb la meva neboda. La seva actitud m’ha fet pensar quan jo tenia la seva edat. Jo, en aquell moment de mitjans dels anys 70, tenia la sensació de tenir davant dels meus ulls la realitat de l’existència humana, i que la resta del món vivia una il·lusió. La millor manera d’arribar a aquesta gent, vaig pensar jo, era amb una banda de rock’n’roll. A la meva adolescència teníem la sensació que la ràdio era una xarxa de transmissió secreta. Les cançons eren missatges secrets entre adolescents, i t’assabentaves de les coses escoltant la ràdio.

Xocolata Express de Ràdio Sabadell era el meu programa preferit, que s’emetia a l’AM, on cada dia descobria noves bandes de rock. Així que vaig pensar que calia formar un grup. I ho vam fer, amb només 13 anys. PARÀSITS es deia el grup, no teníem instruments, però si ens vam fer unes samarretes en un garito d’aquests de souvenirs per a guiris de Lloret de Mar. Ens vèiem com a nois ruds, de poble, sí, però il·luminats per grans projectes. El Punk ens va proporcionar aquesta mentalitat. Volíem enderrocar les convencions i mentides de la cultura de masses, soscavar la idea d’“estrella del rock com a ídol” i convertir-la en una nova generació de nois espavilats intercanviant impressions sobre les seves experiències. I escriure cançons plenes de rebuig adolescent, així com adoptar una imatge de nois perillosos, amb les nostres xupes de cuir, samarretes esquinçades pintades per nosaltres mateixos a mà i cabells curts de golfet. Era una estètica dura i comportava un missatge de llibertat existencial barrejat amb aquella ardent i elegant autodestrucció del poeta maleït. Desprenia perill i negació. O això crèiem. I estic completament convençut que va ser així, tot i que avui dia estic més que fart del tema i no en vull ni sentir a parlar sense avergonyir-me una miqueta, que és precisament el que acabo de fer jo a la columna d’avui.

Que pesats amb les nostres putes batalletes. No hi podem fer res. Vostès ja em perdonaran.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.