LA COLUMNA DE L’UNCLU

Si hi va haver-hi un moment en què al món de la música no hi havia res definit i tot estava permès, aquest va ser a mitjans dels anys 70. Amb els Ramones això es va convertir en un repertori de negació. “I don’t care! Don’t it make you feel sick?”

(No m’importa! No estàs fart ja?), cantaven. El grup es va formar amb quatre suburbanites de Forest Hill que van adoptar el cognom “Ramone” en homenatge al primer pseudònim que va fer servir Paul McCartney, i encara que els Ramones coneixien a fons la història del pop, feien veure que no. “Un, dos, tres, quatre!!” cridava el baixista Dee Dee Ramone al principi de cada tema, com si el grup no fos gairebé capaç de seguir el ritme. A la llarga, això es va convertir en ritual.

Els Ramones van aprendre sobre l’escenari, en una constant pugna cap a una lenta perfecció. En va resultar, a principis de 1975, una reducció a la mínima expressió de la història sencera de la música pop coneguda fins aleshores: els Beatles, grups de noies, els Beach Boys, els Stooges, tot plegat resumit a cançons tan breus que reflectien la fragmentada capacitat de concentració de la primera generació de televidents. Sense cap melodia, era tot distorsió i velocitat brutal i desenfrenada. Segons expliquen alguns, la primera vegada que van actuar al Bottom Line, un garito de Manhattan on Lou Reed va gravar el seu directe “Take No Prisoners”, el públic s’agafava al que tingués més a mà, com si estigués en una muntanya russa.

Aquella nova filiació encara sense nom va proclamar, tal com ha de fer tot moviment pop, la seva diferència amb el passat: la cruesa de l’interior de la ciutat havia rellevat la purpurina de la perifèria. Hi havia un nou llinatge musical que era la seva versió autoritzada: el punk dels anys seixanta, aparellat amb menyspreats grups de música enganxosa, però hi havia una simplicitat intencionada, una sofisticada ingenuïtat. Tot i que al CBGB grups nous com Blondie o Talking Heads toquessin el que ells consideraven pop, estaven a molta distància de les expectatives de la indústria, encara que no van trigar tots ells, Ramones inclosos, a passar a l’altra banda, però el que està clar és que aquesta època Nova York va presenciar el desenvolupament d’una subcultura musical generada sense ajuda exterior, solidària, potencialment comercial, que irradiava intel·ligència, agilitat i connectava amb el seu temps.

Gràcies en part a tots ells, fa gairebé 50 anys que gaudeixo de la música, ja sigui a sobre de l’escenari tocant les nostres cançons de merda, comprant discos o la majoria de vegades de públic, com aquest cap de setmana llarg, per al que tingui pont, que m’esperen els GBH dissabte a l’Estraperlo i els MEANIES dilluns a Barcelona. I així sóc feliç, espero que vosaltres també. Que tingueu un bon cap de setmana cabronets.

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.