LA COLUMNA DE L’UNCLU

La meva vida, més o menys, ha estat un viatge pel món del rock, dins de tota l’extensió d’estils musicals que engloba la paraula rock, que són molts i variats, des del Power Pop de The Jam fins al Grindcore Death Metal dels Napalm Death. I és que el rock és una cosa que t’atrapa, té conseqüències a la teva vida. Conseqüències serioses. I creieu-me, ho fa amb totes les seves forces. És així de vassallador. has d’anar en compte. Convides el rock a passar-se per casa teva i, sense adonar-te’n, t’està dient què posar-te i triant els teus amics.

Als joves de la dècada dels 70’s, en el meu cas de finals dels 70’s, els més grans sovint ens deien que no sempre estaríem sota el jou tirànic del rock. Deien que el rock no era més que una altra fase per la qual passaves, una mena d’adolescència. Acabaria desapareixent, com els grans a la cara, amb la vintena, com a molt en complir els trenta anys o quan trobessis una bona noia que et centrés en aquesta vida i formessis una família com Déu mana, i tot això seria substituït, a poc a poc, per un gust adult cap a la música clàssica: orquestres, òperes… la música de veritat, música que requeria més que aquests tres minuts de cops de cap espasmòdics i moviments esquelètics sense sentit, i que, segons explicaven els rumors, et donava molt més a canvi. I una merda!! Doncs serà que no.

Tanmateix, suposo que sóc un tio estrany, ja he fet cinquanta-set anys i encara no ha passat res. Res del que preveien aquests listorros esgarriacries de torn. Hi són des de sempre, avui en dia també els tenim presents entre nosaltres. “Encara toques en un grup Unclu?” “Sí, no vas tu al gimnàs i estàs més gordo que jo?” “Ja et deixa la Sara?” “La que m’estranya que no t’hagi deixat és la teva dona, per gilipolles!!, la Sara també toca la bateria, pesat!!” I així cada dos per tres. Quin malson de gent.

El rock ja no és només per als joves i no només són ells els que fan rock, ben mirat, avui dia són els que menys ho fan, tot sigui dit de passada. Ara sembla que la joventut va ser una fase per la qual va passar el rock. Jo he crescut amb el rock, i el rock ha crescut amb mi. Ara tots dos som molt diferents de com érem als 70’s. Però, de tant en tant, un lleu desassossec, l’origen del qual m’agradaria localitzar, s’obre pas a la nostra relació. Sense anar gaire lluny, demà dissabte celebrarem el 14è aniversari, que es diu ràpid, de l’Estraperlo, i tornaré a pujar a l’escenari amb AFGANISTAN YEYES, amb tres grans bandes d’amics, CRIM, THE BITE i I’M. Allà us espero bandidus. Que continuï la gresca. La gresca infinita. Que tingueu un bon cap de setmana maleïts fills de Satanàs!!!

UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.