A “Una idea, pero es triste”, el seu celebrat EP de debut, La Paloma explicaven una cosa molt seriosa, però ho explicaven una vegada. Cinc cançons que van connectar a l’instant amb un públic àvid de nous referents. A “Todavía no” hi ha més profunditat; aquí pràcticament cada tall ensenya una manera diferent de ser La Paloma. “Tiré una piedra al aire” dista molt de “Algo ha cambiado”, però totes dues són inequívocament La Paloma. Segurament, aquest fet sigui una cosa que s’expliqui pel bagatge adquirit en aquest temps, però parla —i molt bé— de l’ambició artística d’un conjunt a què ara mateix no se li intueix sostre.

No estem, per tant, davant d’una mera prolongació del seu EP del 2021, encara que musicalment el reprenen on el van deixar. “Todavía no” és una obra accessible i contagiosa, qualitats que comparteix amb “Una idea, pero es triste”. Es tracta d’un treball que transmet disconformitat i alliberament, ambició i tedi. En gran part, es deu a la capacitat acreditada dels seus compositors -Nico Yubero i Lucas Sierra- per observar el món amb les dosis justes d’escepticisme i desencís, evitant la gesticulació turmentada.

Ja des de la mateixa arrencada, advertim en la seqüència moltes de les virtuts que fan de La Paloma un dels grups més avantatjats del panorama actual: guitarres que brollen a borbolls, la solidesa de la seva secció rítmica —Rubén Almonacid al baix i Juan Rojo a la bateria— i el colorit que aporten les veus de Nico i Lucas, que es reparteixen les tasques vocals a pistes alternes. Però n’hi ha més: temes que destrossen el cànon més genèric del noise per portar-lo a llocs poc explorats, jocs de guitarres i una cataracta d’arranjaments imaginatius. Combina estructures de cançó popular amb estructures imprevisibles que t’impedeixen aventurar quin gir encara ha d’arribar, convertint l’escolta en una experiència estimulant i addictiva.

Encara no és un àlbum molt ben cohesionat, fet destacable considerant els dos inputs creatius de què es nodreix la banda i l’ambició artística amb què van afrontar la construcció d’aquesta obra. Perquè parlem d’una obra completa, concebuda com a tal. Sonen els primers acords de “Sigo aquí” i tota la desorganització de la realitat… segueix desorganitzada, però ara cobra sentit.