Cachito Turulo és un extraterrestre. Qualsevol que hagi seguit de prop la trajectòria immaculada dels gloriosos Fasenuova s’ha pogut adonar que la visceralitat i imaginació del seu frontman, Ernesto Avelino, no tenien cap comparació al nostre país i gairebé enlloc. Que d’aquella ment en sortien cançons, idees, frases i inquiets absolutament immortals. Un cop enterrada la Fase, Ernesto Avelino es va posar a cuinar a foc lent el que vindria després. I en comptes d’acomodar-se en territori conegut, va decidir saltar al buit i no mirar enrere. Ara Ernesto Avelino és Cachito Turulo: benvinguts al futur.

Tot a “Crísper en el hi hat” és caos i és ball. La música de Cachito Turulo convida per igual a la disbauxa hedonista ia calar foc a la ciutat, a muntar-se en un metxa i desaparèixer a la nit, a fusionar carn i màquina en un ens aclaparador. En un moment en què la música urbana agonitza d’èxit i d’autocomplaença, aquest veterà del futur ens ensenya un camí nou, salvatge i desafiador. Cachito Turulo fa fallida els vímets del hip hop industrial, agafa un ritme de reggaetó i el recargola fins a deixar-lo irreconeixible, capturant l’energia del seu arrasador i impredictible directe en un EP rodó.

Quatre cançons mutants, pertorbadores com un còmic de Junji Ito o una pel·lícula de Tsukamoto i alhora addictives i necessàries. Urgents com el millor punk, com aquest “Amorens” amb què obre i que té aspectes de hit durador. Salvatges com aquest “Ta cortao” en què Cachito Turulo s’erigeix com un predicador del glitch, com un personatge multifacètic i impredictible. Experimentals com “6de6”, la particular ars poètica del nou artefacte d’Ernesto Avelino, de pulsació dub i fraseig trencadís. Rodones com “Omayomi”, l’única cançó que coneixíem fins ara i una declaració d’intencions en tota regla: síncope i tensió, futurisme i deliri postdigital anant de la mà.

Ernesto Avelino ha estat ben acompanyat al llarg del camí que l’ha portat a ser Cachito Turulo. Amb ell han estat Gonso i Willy de Somos la Herencia ajudant a donar forma a un projecte libèrrim, exercint de nexe intergeneracional i de productors (no tan) a l’ombra. També Alex Gatos, al capdavant tècnic dels enregistraments, mà dreta a l’hora de capturar aquesta energia de concert salvatge inherent a les cançons de l’EP. Tots junts com un exèrcit en un front comú, sabent que es portaven entre mans una mica gran, una cosa única. Aquesta cosa és “Crísper en el hi hat”. D’aquí a l´eternitat.