De totes les maneres d’afrontar un disc, Puput van triar la seva. Res no s’assembla a Puput i Puput, des dels seus inicis, no s’assemblen a res del que hagis escoltat anteriorment.

En el seu ja dilatat camí (és el quart disc), han ziga-zaguejat per camins sinuosos, boscos onírics i espais on l’amor i la mort es donen la mà. Sempre van sortir victoriosos, la travessia ha continuat fent créixer la seva personalitat i ha donat com a resultat el seu disc més orgànic, més directe i més potent. Dir “més personal” fregaria l’absurd en una banda que no té por de dir que la gran premissa que mai no han perdut de vista és que la seva música sigui un diàleg directe amb Déu.

Allunyats de les modes i sense res a perdre, Puput (2n treball homònim a la seva carrera) ha estat madurat a foc lent i gravat per Borja Pérez, qui aporta frescor i un so encara més cru i directe si és possible. És el primer disc on no hi ha guitarra elèctrica. El seu lloc, en comptes de trobar-se a faltar, s’omple de textures i sonoritats que aporten principalment l’acústica i els teclats/sintetitzadors. És increïble que sonin més consistents que mai. Les bases rítmiques són més dures, més presents i reals. La veu teixeix melodies impossibles que ens fan volar per dins. Teclats i sintetitzadors fan de coixí però són més protagonistes que en anteriors entregues. Juguen amb la veu, l’amaguen, sorprenen. El núvol de reverberació sembla deixar veure el cel més clar que mai.

Puput és un projecte que emana sinceritat i que demana una major atenció. La seva música no és de festa major, és aliment per a l’ànima. És amor, és mort, desig, por, obsessió, terra. Un batec orgànic, d’una puresa cristal·lina, amb mil matisos segons l’angle amb què aproximeu la llum. És l’arrel bruta de la terra i la fulla gronxant-se amb la brisa marina.