Novetats discogràfiques

“Nos Extinguimos”, el nou disc de TIBURONA, un disc sense complexos que desafia les fronteres entre el garatge, el rockabilly i el punk

Publicat fa

9 mesos concretament

31/01/2024

Per

Arni

Fa un milió d’anys, quan els dinosaures poblaven la terra, hi havia uns senyors molt durs i autèntics fent sols de guitarra que no importaven a ningú. Després un meteorit anomenat postmodernisme els va extingir, i l’evolució de les espècies va produir noves formes de vida musical basades en exabruptes desafinats de dos acords que aviat van perdre la gràcia. Així, ben entrat ja el segle XXI, seguim preguntant-nos: De què parlem quan parlem de rock? nosaltres, de grups com Tiburona.

Quan l’ofici no està renyit amb l’enginy, surten cançons, que és l’única cosa que hauria d’aspirar el rock en aquest moment. Tiburona fan les millors i, com a esquales supervivents a les canviants aigües de la moda, han sabut seguir el seu instint i desenvolupar habilitats que els permeten nedar d’esquena en un altre mitjà, un de més pop, però no per això menys exigent.

El que és nou de Tiburona sona diferent i alhora estranyament familiar, penso en els Kokoshca de “Hay una luz” o en unes Hello Cuca hipervitaminades. No és que la Laura, la Rita i el Supercarmen hagin abandonat la seva zona de confort (el rock’n’roll clàssic, el garatge 60’s…), és que l’han ampliat i actualitzat, a través d’un tractament de so més contemporani i usant-ho el seu atribut principal: unes harmonies vocals a l’abast de molt pocs grups del panorama independent nacional. Alliberades de cotilles estilístiques i mantenint intactes les seves senyes d’identitat, han facturat una col·lecció de cançons que llueixen sofisticades i contundents com un guant de seda forjat en ferro.

Si a les fotos de promo del seu primer treball, “Sola y feliz” (Folc, 2021), apareixien a les portes d’una caravana, amb aquest segon àlbum, gravat i barrejat per Raúl Pérez i Borja Pérez a La Mina, i paradoxalment titulat “Nos Extinguimos” (Montgrí, 2024), haurien de començar a viatjar a Falcón des de ja.

Tiburona estaran presentant el nou disc a la Festa Montgrí que tindrà lloc a la Sala Upload de Barcelona el dia 2 de març amb Mourn i Dan Peralbo i El Comboi.

_{^{Imatge principal de Esther Galván}}

Temes relacionats:montgri tiburona

Novetats discogràfiques

Chaqueta de Chándal publica el seu tercer disc “Flema eterna”

Published

10 hores ago

30/10/2024

Arni

Chaqueta de Chándal tornen a la càrrega amb els seus sintes, les seves guitarres i la seva ironia més esmolades que mai. El trio barceloní publica el seu tercer disc, “Flema eterna”, gravat i produït per Joan Colomo, que ja es pot escoltar a totes les plataformes, i aconseguir en format vinil en pre-order aquí.

Amb el nou àlbum, Chaqueta de Chándal continuen el seu viatge cap a aquell lloc recòndit on es troben el pop, el krautrock i el punk, un camí per a valents que va arrencar amb lucidesa a “Gimnasia menor” (2019) i “Futuro, tú antes molabas” (2022).

La presentació oficial a Barcelona serà el 9 de novembre a la sala Apolo [2], al costat dels austríacs Blasser Kyren com a grup convidat. I el 23 de gener tindrà lloc la presentació a Madrid, dins el marc de l’Inverfest. Les entrades estan a la venda aquí.

Per més que el títol remeti als 80 amb la seva picada d’ullet a les Bangles, la inspiració del disc apunta una dècada més enrere, als 70, a aquests àlbums de rock simfònic amb temes que es desenvolupaven al llarg de tota una cara. L’aportació de Chaqueta de Chándal al gènere és “Tamagotchi Antisistema”, la seva composició més ambiciosa fins al moment, que amb les seves tres parts més intro constitueix el nucli principal – musical i ideològic – del disc.

El pop lisèrgic i immersiu continua exercint de vehicle per a l’habitual causticitat de les seves lletres. El viatge segueix a la cara B amb els temes que s’han anat avançant en format single. A “Objetivo indiscreto“ posen el focus en una societat de la informació convertida en societat de la vigilància. “Declaración universal de unos desechos humanos“ és un cant d’amor cap a la fauna que ens envolta; la literal, perquè de la figurada ja no n’esperen gaire. “Estoy al horno” és un irònic lament sobre els desajustos quotidians que la burocràcia regala als que gosen instal·lar-se a Espanya per viure i treballar, amb la veu de Natalia Brovedanni al capdavant. També sorprenen amb “Seny”, minut i mig d’energia desbocada cantant en català sobre la Catalunya post-1 d’octubre.

Chaqueta de Chándal són Guillem Caballero (veu, teclats i sintes), Natalia Brovedanni (veu i guitarra) i Alfonso Méndez (bateria i cors), acompanyats en diversos temes per Pablo Volt a la trompeta.