Novetats discogràfiques

MARIA JAUME i FADES, junts en la turismofòbia

Publicat fa

10 mesos concretament

12/02/2025

Per

Arni

Turismofòbia sí, però ballant i passant-ho bé. Maria Jaume ja havia criticat la massificació turística amb l’aclamat disc “Nostàlgia Airlines” o hits com “Hoteles sol y playa”, mentre que el trio Fades també havia signat un himne en la mateixa línia com “Catalonian Girls”. Ara s’ajunten per desafiar tots els guiris que venen a lligar a casa nostra amb el nou single “Mon Cheri Go Home”, on desestimen categòricament l’amor de videotrucada.

Si no m’entens en català
Mon chéri, comment ça va?
Crec que hauria d’acabar

El nou single “Mon Cheri Go Home” està produït per Lluís Cabot (Aka Luigi) i compta amb un videoclip signat per Liam D.

Maria Jaume és un dels talents emergents clau en la nostra escena musical recent. Nascuda a Mallorca i establerta a Barcelona, va començar estenent un pont entre les grans cantautores de l’indie i l’escena mediterrània amb els seus primers àlbums “Fins a maig no revisc” (2020) i “Voltes i voltes” (2022), que van obrir les portes dels principals festivals del país. Però la seva gran eclosió ha tingut lloc aquest 2024 amb la publicació del seu tercer i aclamat àlbum “Nostàlgia Airlines”, que acaba de ser escollit el millor disc de 2024 per la revista Enderrock. Properament el presentarà en viu, junt amb noves cançons de publicació imminent, en festivals com Telecogresca, Strenes, Cabró Rock, Ítaca, Cruïlla o el Tingladu (agenda completa aquí).

Fades, per la seva banda,es defineixen com un trio de filòlegs queer format per dos mallorquins i un català: Vicenç Calafell, Ferran Pi, Àngel Exojo. Amb el seu primer àlbum, “Metallix” (Satélite K, 2024), s’han consolidat com la queer band de referència en la nostra escena, amb hits com “Mai neva a la ciutat” (on precisament samplegen “Me desplom” de Maria Jaume) o “Catalonian Girls”, la seva versió mediterrània del “California Girls” de Katy Perry.

Temes relacionats:bankrobber fades mariajaume

Novetats discogràfiques

SALVAGUARDA ens descobreixen “Trazas”, el seu primer EP

Published

13 hores ago

04/12/2025

Arni

Descobrir a poc a poc les cançons de Salvaguarda és fascinar-se amb allò que estàs escoltant. Ens va passar des que li vam donar al play, amb la primera cançó que vam trobar, ia mesura que se sumaven elements, ens quedava clar que Trazas (Aloud Music, 2025) era tot un exercici de creativitat emocional. L’EP va ser gravat i mesclat per Juan Blas als Westline Studios de Madrid.

Perquè la sensibilitat de cada un hi és. Flueixen i d’alguna manera estableixen un diàleg en què es creuen, on troben elements sobre els quals créixer(s).

I molt més, una cosa que Salvaguarda explica a la perfecció:
“De vegades els noms arriben sense avís. Els busques, els descartes, els tornes a buscar… fins que hom decideix quedar-se. “Salvaguarda” es va instal·lar en nosaltres com si sempre hi hagués estat. No va ser ni un llampec ni una Epifania. Ens recorda que tots tenim alguna cosa a protegir: un record, un lloc, un tros de nosaltres mateixos, o aquesta comunitat que vam emprendre fa un any.

Potser ens sentim a casa quan ho pronunciem. Venim de camins diferents (Alicia Nurho, Deriva, Balaena, Jardín de la Croix), ia Salvaguarda trobem un espai comú per crear comunitat, compartir les nostres diferents sensibilitats artístiques i construir una cosa molt valuosa junts.

Trazas (Aloud Music, 2025) és el nostre primer treball com a banda.

Ho hem teixit amb paciència i molta cura. Ens obsessionava trobar un punt d’equilibri entre allò que expliquen les lletres i allò que explica la música quan no hi ha paraules. Volíem que cada tema tingués la seva pròpia veu, que cada so tingués un sentit ple i propi.

En el fons, Trazas és una metàfora d’un viatge: un pelegrinatge que tots hem emprès en algun moment. Són històries que decidim mirar de front, compartint-los entre nosaltres, i amb afecte i cura, transformar-les i vestir-les de música. Històries que, en contar-les, deixen empremta.

Perquè d’això en parlen les traces: de les marques invisibles que deixa el pas del temps, de les cicatrius que de vegades fan mal i d’altres es queden vivint callades, dels petits senyals que ens recorden que hi vam ser.

El pelegrí, oníric i titànic, s’arrenca del paisatge a “Hojas”, transita laberints mentals a “Coriolis” i viu la caiguda d’un imperi olímpic amb el trencament poètic a “Óxido”.

Passaran els anys i no haurem acordat si som del front judaic popular o el front popular de Judea, però per donar una clau sonora a l’oient, sonaríem una banda sonora en clau de rock alternatiu”.