Novetats discogràfiques

Flamaradas editen el seu quart LP “El rumor eterno de la autopista”

Publicat fa

3 anys concretament

09/12/2020

Per

Arni

A la ciutat en la qual es van formar Flamaradas no s’escolta el riu que passa vorejant-la. Quan cau la tarda i baixa l’activitat als carrers, es pot sentir nítidament el so constant i sord de l’A-2. Com quan corres per agafar el tramvia i en seure pots escoltar per darrere de les orelles la sang corrent pel teu propi cap.

En “El rumor eterno de la autopista” torna, així, a portar-nos al paisatge de fons dels anteriors discos de la banda: la perifèria metropolitana, on es toquen els polígons industrials amb els horts i les autopistes, on la música també és fronterera i nòmada, perquè la porten els cotxes amb les finestretes baixades. És un escenari conegut per unes cançons escrites i gravades des d’un altre espai i temps. Perquè aquest disc hauria d’haver aparegut el 21 de març de l’any 2020 i, en el seu lloc, s’escolta ara, en un món diferent per al qual estava concebut.

Per el compositor i veu de Flamaradas, Daniel Magallón, el disc “ha adquirit, per les mateixes circumstàncies en què apareix, un sentit diferent a què li havíem pensat. La nostàlgia o el record d’avui en dia són més reals i comuns que quan el vam fer i gravar les cançons. I també des de la incertesa. Al disc hi ha molt d’això, ja des de les pròpies influències musicals”.

En el quart treball dels del Baix Llobregat es donen cita, un cop més, les músiques dels marges amb les d’altres temps, com la polca per la via Tom Waits —”La jaula (lamento del cantor cautivo)“—, el rock andalús dels Triana —”Farolillo de las vidas breves“— o el bolero tradicional —versionant el clàssic “Angelitos negros“—. Tornen algunes de les obsessions musicals del grup i ho fan depurant l’estil i reduint les pulsacions, gairebé com si estiguessin gravant el seu propi Murder Ballads de Nick Cave & The Bad Seeds.

“El rumor eterno de la autopista” és un cim trist de Flamaradas. El disc recull tota la collita dels discos anteriors en forma de folk o de rock psicodèlic (“Canciones de amor” o “Perro rojo”) amb una nota d’enyorança que avui en dia és especialment punyent. Com si fossin de cançons d’amor d’entreguerres.

Temes relacionats:elgenioequivocado flamaradas indie

Novetats discogràfiques

QUERALT LAHOZ tria l’oblit festiu a “Pedí Perdón”, la seva cançó més sofisticada i ballable fins ara

Published

5 dies ago

29/04/2024

Arni

Ja està bé de demanar perdó! Per educades, per comprensives, o simplement per una submissió estructural involuntària, les dones demanem perdó més vegades de les que hauríem, fins i tot quan no en som culpables. Doncs bé, Queralt Lahoz diu prou, i ho fa amb el seu nou single: “Pedí Perdón”. Aquí, l’estrella de Santa Coloma de Gramenet revisa el propi passat per qüestionar-se les vegades que s’ha disculpat quan no li corresponia, expressant musicalment la decisió de no fer-ho. El nou tall, de fet, dibuixa un escenari on l’artista escull un oblit festiu abans que demanar perdó i tornar a una relació amb algú que el feia sentir culpable per una cosa que no era responsabilitat seva. Un oblit basat a cremar la nit ia ofegar els records a la festa ia l’electrònica. Perquè és important aprendre a no demanar perdó ia oblidar: una fórmula que, fet i fet, ens pot ajudar a seguir endavant.

“Pedí Perdón”, segurament la cançó més sofisticada i ballable de Queralt Lahoz fins avui, camina entre sons i samples lo-fi, amb una rítmica que beu del house, on l’electrònica es fusiona amb el R&B, el dance i sons heretats del hip-hop, i on les melodies vocals s’acosten també al soul. Sense renunciar al segell particular que aporta la seva forma de cantar, i amb una elegància que pot recordar Kaytranada, GoldLink o Anderson. , i haver fusionat l’electrònica i les arrels a Alto Cielo, el seu EP de 2023. Un eclecticisme i una capacitat camaleònica que, això sí, sempre parteixen de la seva puresa i la seva veritat com a artista.