Novetats discogràfiques
Böira estrenen “Brot”, el primer single del segon àlbum de la banda
Böira van voler recollir les cendres resultants del seu primer disc i crear alguna cosa. Aquesta va ser la premissa que va portar a la banda a compondre un segon disc. Per aquest motiu, “Cendres ~ Mineral” no es pot entendre sense l’existència de “Si de la runa Naixes”, un primer àlbum que va donar vida i experiències úniques als seus components, donant-los ales per seguir treballant dur, com abans.
Immersos en el que implicava moure un primer disc, les idees ja van anar fluint, pinzellades del que podia acabar sent un futur segon àlbum, sense deixar el camí que el present els estava brindant. A el temps, es van adonar que les idees no paraven de rajar, però enyoraven un fil conductor que va fer que el primer disc s’entengués com una peça única, fet que sovint va fer que els nervis brollessin, ja que des de la seva experiència els costava entendre un disc si no seguia aquesta premissa.
Quan la ressaca de la primera feina es va haver calmat, van començar a veure les coses diferents i van anar agafant totes les peces, mirant amb quines altres encaixaven, fent que al final, tot quadrés. Van aprendre a sentir-se còmodes amb la manera de treballar, fins i tot quan les idees fixes fluctuaven. Van marcar un nou camí, una nova etapa que culmina amb “Cendres ~ Mineral“. Un trencaclosques amb peces provinents de llocs infinitament llunyans entre si però que al seu torn, creen un tot sorprenent, únic i revitalitzador.
«Brot» és el single escollit per Böira per presentar el seu nou treball. Un tema que coqueteja amb el mathrock salvatge de velocitats impossibles, on el viatge gira cap a terrenys de calma, assossec i bellesa als que la banda ens té acostumats. Grandíssim aperitiu del que ve!
“Cendres ~ Mineral” arribarà el proper 23 d’abril co-editat per Aloud Music i la pròpia banda.
Novetats discogràfiques
MYRIAM SWANSON publica el seu LP de debut “Calígula”
Tots, alguna vegada, hem portat una màscara o posat una careta. Amb la idea, simplement, d’amagar-nos sota altres personalitats: unes ens agraden i d’altres no. És més, unes sí que encaixen i altres queden allà descol·locades. En qualsevol cas, Myriam Swanson no és sospitosa d’aparentar una cosa que no és; va de cara, amb unes cartes que descobreix amb desvergonyiment i gosadia. Myriam és víscera (molta) i és cor (enorme). Lluitadora innata i incansable, es vesteix del que calgui per cantar. L’atreu igual l’atrezzo de mexicana, portar unes pistoles per si la cosa es posa lletja i posar-se amb gest bonic una magnòlia als cabells. I així, amb aquests vestits, dispara al garatge, al jazz, al punk. I al seu costat, per immortalitzar-ho, les fotografies de Noemí Elias.
Són anys de batalla que l’han portat al lloc on és ara, convençuda amb aquesta nova cara musical, un projecte que, si més no, generarà sorpresa. I aplaudiments. Molts aplaudiments. Això que un músic, quan és sobre un escenari, agraeix tant. També fora d’ell, en llegir una bona ressenya, atenent una lloança o un comentari generós. Els asseguro, això sí, que Myriam no en viu pendent. Encara que bé, a ningú no li amarga un dolç. I a ella, gràcies a aquest Calígula li plouran caramels, merescuts i molt treballats.
Des d’aquella valentia que sempre va demostrar com a senyal d’identitat. Tot i que, en un passat es va moure, amb petits viratges, en zones de confort. Ara ja, renuncia a allò conegut i allò establert. Sense embuts, sense haver de respondre a ningú. Aquesta és la Swanson més genuïna, una versió més atrevida que, més aviat que tard, un dia hauria de veure la llum. Diria més, aquesta versió reformulada de si mateixa ja no necessita màscares, tampoc caretes. Qui a hores d’ara en necessita? Ni tan sols, les cançons, que són protagonistes (no ens oblidem de tot això).
Així que, com que la pretensió de Myriam és la de no avorrir, no comentarem una a una cada cançó. És el moment de descobrir-les. A cegues, sense dilació. Però com a avançament, confirmar que a Calígula hi ha rock. Sí, vaja, quina novetat. “Això ja ho sabíem”, diran alguns. El que desconeixíem (només en part) era la resta: una sonoritat amb apunts electrònics, aquest fuzz guitarrer tan seductor, algunes ombres del trip-hop i els llums del dream-pop, ambients urbans, el canalleig d’una Blues Explosion i el misteri de reüll de The White Stripes. Tot això, sota la supervisió de Martín García Duque (clau en com se subjecta el so). Amb la mateixa sintonia i intenció que el dia que David Byrne va connectar amb St. Vincent.

Així mateix, la presència de músics, tots contrastats. En aquest elenc, i com a col·laboradors, guitarristes com Riki Frouchtman (Maren, Elefantes, Jarabe de Palo), Pere Mallén (Nikki Lane) o, Jordi Mena (Bunbury), els bateries Charly Sardà (Manolo García) i Juli Manté (El Twanguero), ia les quatre cordes (Rufus T. Firefly). Després, la banda en directe la formaran Martin, Paco, Riki i Charly.
I com un punt a part, la veu de Myriam Swanson. Jugant amb ella, des de la disciplina i, també, des de la gosadia. Sí, és cert, pols oposats que s’atreuen. Ella, en aquesta carretera, mesura més el to i també s’aventura a experimentar. Amb la que comença, barrejada per Eddie Al-Shakarchi qui ha treballat amb artistes com Boy Azooga i Michael Kiwanuka, és “Free To Go” (molt sensual i sexual), que no sembla la mateixa que acaba a “Spit It Out”, barrejada per Jim Diamond (Sonics, The White Stripes) i aquest aire profundament. Després hi ha la que cavalca amb mà de ferro pel castellà: a “Calígula” és pur misteri (lynchiano, sí que es vol) oa “En la oscuridad”, produïda amb Ander Agudo (Macaco, Nubla), es dóna la mà amb aquestes joves intrèpides que beuen de l’indie ia “En mano de santo” nostàlgic.
Ah, i de què parlen les cançons? Doncs d´allò que l´atreu, però també d´allò que la molesta. Sobretot, aquest cinturó que portem a la cintura amb tantes regles i normes. Les del dia a dia i les que ens imposa aquesta societat avara. Com aquesta panerola de Kafka a “Samsa: no queda més remei que matar-la amb insecticida, però produeix malsons escoltar les seves petites potetes al vidre. Doncs això són les coses de Calígula. I les de Myriam Swanson, una dona autèntica, somiadora però realista i que, a la vista del que ensenya en aquest disc, demostra que no té por de res. Fora màscares, fora tabús.
Imatges de Noemí Elias Bascuñana
-
Festival6 anys agoEl Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques7 anys agoEl Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques7 anys agoLes Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible7 anys agoMercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga
