Veus del punk
Ramones i l’inici del punk
LA COLUMNA DE L’UNCLU
L’abril del 1976 va sortir al carrer el primer LP dels Ramones. Al costat de la Patti Smith Group, els Ramones representaven l’avantguarda de l’escena del CBGB, i el disc va complir amb les expectatives. El seu mànager, Danny Fields, sempre explica que el LP va costar quatre duros de produir, ara no en recordo la quantitat exacta, però totes les estratègies ja havien estat planejades, de manera que aquest LP només havia de ser la declaració final d’aquesta moguda novaiorquesa. Igual que la foto de la portada, que va ser feta al carreró que hi ha darrere del CBGB, per mostrar uns tipus que s’havien fet a si mateixos al carrer.
Els Ramones eren el somni de qualsevol formalista, per a qui no ho sàpiga, la teoria formalista implica que els valors estètics poden sostenir-se pel seu compte i que el judici de l’art pot ser aïllat d’altres consideracions com les ètiques i socials. Això ho tenim present a les seves cançons, aquesta barreja simple però enginyosa. Un ritme de bateria bàsic que proporcionava l’estructura bàsica per a una veu tallada, un baix que contenia alhora melodia i una variació rítmica mínima (els baixistes no estem per a gaires floritures, hahahaha) i una guitarra simple amb una textura distorsionada i rítmica. La veritat és que el primer disc dels Ramones sona avui irrisòriament simple, comparat amb altres enregistraments actuals de grups de punk rock, però a l’època era brutal i dissonant. Després d’escoltar-lo, com en el meu cas a finals dels 70’s quan tenia 12 o 13 anys, feia que qualsevol altra cosa sonés increïblement lenta. Segurament aquest disc va fer que, a la competició per reivindicar l’“underground” dels anys 70’s, New York tingués cert avantatge sobre Londres i que l’escena del CBGB es convertís en la nova meca de les bandes “callejeras”, quan en comparació, els Sex Pistols no estaven encara ni al mapa.
El punk era a la casella de sortida, i just quan el primer LP dels Ramones va accelerar tota una generació de músics anglesos, la competició per formar bandes de punk es va intensificar. Durant la primavera de 1976, dos pintxos com Malcom McLaren i Bernie Rhodes es van dedicar activament a tractar d’ajuntar grups a partir dels músics que havien estat entrant i sortint de London SS, un grup que és conegut per les reeixides carreres posteriors dels seus membres més que per la seva existència. Formada per Mick Jones (després membre de The Clash, Big Audio Dynamite i Carbon/Silicon) i Tony James (Generation X, Sigue Sigue Sputnik, The Sisters of Mercy i Carbon/Silicon), la banda va comptar amb Brian James (després de The Damned), Matt Dangerfield i Casino Steel (tots dos de The Boys) i altres músics que hi van participar breument com Paul Simonon, Terry Chimes i Topper Headon (els tres futurs membres de The Clash) i Rat Scabies (The Damned). Rhodes també es va acostar a Joe Strummer, que tocava a 101’ers, el seu primer grup, que es deia així per l’squat on vivien, al número 101 de Walterton Terrace, i que estaven en aquell moment a l’ona del pub rock i havien tret el seu primer single “Keys to your heart”, un temarral, es miri com es miri. La solidaritat, però, no era el que primava entre ells dos. Els Ramones ja havien demostrat com es feia. Es podia fer un soroll eixordador, mostrar hostilitat, aprendre a sobre de l’escenari i aconseguir atenció.
Aquest avantatge temporal havia de ser explotat com més aviat millor, per la qual cosa el resultat va ser una frenètica disputa per ocupar el millor lloc, com en el joc de les cadires, i aquí, evidentment van guanyar la partida Malcom Mclaren i els Sex Pistols. El resultat posterior ja el sabeu tots i cadascun té els grups preferits d’aquella època. Aquí no m’hi posaré, però si us puc assegurar que entre les meves bandes preferides d’aquella època, no hi ha precisament els Sex Pistols al meu top 5.
UNCLU GARROT
Rascacordes a Zombi Pujol, Budellam, Againsters, Afganistan Yeyes i Culandra. Diu tonteries al Maximum Clatellot de Radio Pica. DJ Estraperlià.
Veus del punk
Bon viatge Raül aka Cloroxboy!
Pels qui éreu amistat amb en Raül aka Cloroxboy, sabeu que li apassionava la música, sobretot la música alternativa, independent, underground.
Bé, jo fa dies que volia fer un post amb tota la correlació de programes que en Raül havia vingut convidat al El Frenopàtic RadioShow. Que no en són pocs, però la feina, la mainada i el temps se m’en va volant que dóna gust. Així que aquest post l’escric per recordar la nostra passió per un grup que vam descobrir cadascú pel seu propi peu, en Raül possiblement abans que jo, com no, jeje!! Estic parlant dels nordamericans de Chicago PEGBOY. Una formació amb components molt mítics, i que encara que donàvem per perduda la possibilitat de tornar-los a veure, resulta que fa uns anyets que van fer alguna tornada i l’any passat el senyor Maurici, els va poder veure al Rebellion Punk Music Festival de Blackpool, UK. No sabeu pas les ganes que en Raül i servidor teníem de veure’ls, potser tingui la sort del veure’ls, però no podré gaudir-ho amb algú que li flipaven. Quina llàstima.
Bé, les dues samarretes que veieu, tenen una història molt xula i molt “do it yourself”, tant com en Raül, es dedicava a fer-ne per molta gent a qui admirava i apreciava. Una bon dia, va venir al pis del meus avis a SAlt disposat a fer samarretes fetes per un/a mateix/a i aquell dia, va ser genial, vam acabar fent-ne 3, una de les quals veieu. Recordo com li deia, “Raül, vols dir que amb 2 capes el groc agafarà bé sobre el negre??” i no content amb dues capes, n’hi vam fotre 2 més, 4 en total, podeu veure la diferència amb la meva i la seva, però contents com nens petits amb una piruleta, ja teníem les nostres samarretes de Pegboy fetes per nosaltres mateixos amb una plantilla. Aquell dia se m’ha quedat gravat per sempre més.
Aquesta foto, és del sisè Actitud FEST de Vidreres. Ara no recordo si la foto ens la va fer l’Anna o en Gerard, però com podeu veure, estàvem a ful de felicitat per una nova edició d’aquest petit i genial festival.
Com que m’agradaria que puguéssiu tornar a aquest post sovint, a sota els comentaris, us aniré linkant els programes que havia vingut a fer-me a n’el El Frenopàtic RadioShow de Ràdio Celrà. Així, serà una manera que els i les que vulgueu tornar-li a escoltar la veu, ho pugueu fer. En són una bona pila, alguns en solitari, d’altres els vam fer conjuntament. Però sempre amb aquella il·lusió de venir a la Ràdio a donar cultura musical i ha passar-s’ho d’àllò més bé. Així doncs us deixo amb el 1r especial que va venir a fer, com us dic, aniré posant el flyer i l’enllaç perquè pugueu escoltar-lo, ja que ara mateix es feina buscar-los tots de cop!! Salut i per molts anys puguem anar recordant aquesta gran persona que ens ha emplenat les nostres vides d’una manera o altre!! Bon viatge company!!
per Jordi Comas (en Crusty)
-
Festival5 anys ago
El Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
El Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
Les Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible6 anys ago
Mercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga