Després de cinc suggeridors avenços arriba, per fi, el nou disc de Lagartija Nick al complet. Els granadins són una màquina incansable que, després dels seus més de 30 anys de carrera, i d’haver explorat racons que ningú més ha gosat explorar, segueixen sorprenent com el primer dia. Darrere seu, reposen discos tan transgressors com Inercia (1992), Omega (1996), Val del Omar (1998) o Los Cielos Cabizajos (2019), per citar-ne alguns. En aquest cas, reten homenatge a un altre cineasta també transgressor, Luis Buñuel (Calanda 1900 – Mèxic 1983), àmpliament conegut per una obra cinematogràfica difícil de categoritzar.

Entre les activitats programades per al festival de cinema Abycine, celebrat a Albacete el 2017, va tenir lloc un particular concert/homenatge de Lagartija Nick a la producció cinematogràfica de Luis Buñuel. Per a aquest espectacle la formació granadina va assumir el repte de crear una banda sonora original per a una passejada visual per tota la filmografia de l’aragonès.

Antonio Arias, líder de Lagartija Nick, va compondre una sèrie de cançons que servissin de suport a les impactants imatges de Buñuel i per això va recórrer a una de les facetes menys conegudes del cineasta, la seva poesia.

L’experiència va ser tan tremendament positiva que va germinar com l’embrió d’un nou projecte. Després d’aquest enllumenament inicial, Antonio Arias i Lagartija Nick continuen indagant a la poesia de Luis Buñuel i donen forma definitiva al disc que, igual que el poemari original, es titula “El perro andaluz”.

Lagartija Nick se submergeix amb aquest treball a l’univers oníric i surrealista de Luis Buñuel a partir de la seva faceta menys coneguda i més sorprenent. Un Buñuel poeta (“El perro andaluz”, 1927) que anticipa a la seva poesia molts dels elements que resultarien claus en la seva àmplia trajectòria cinematogràfica.

Per crear l’atmosfera avantguardista del poemari, Lagartija Nick s’inspira en les músiques de principis del segle XX; jazz, foxtrot, charleston, two-step, etc. Estils que van influir decisivament en un jove Buñuel que, als “felices años veinte”, tocava el violí i es mostrava bon coneixedor de la seva música contemporània. Les cançons del disc “Bacanal“ o ”Polisoir milagroso” en són un bon exemple amb uns sorprenents arranjaments orquestrals creats i dirigits per David Montañés, que ja va col·laborar amb la banda en el seu anterior treball, “Los cielos cabizbajos” (Montgrí, 2019 )

Les músiques populars aragoneses impregnen així mateix el treball. Hi ha molts elements musicals comuns entre Andalusia i Aragó, com la jota i el fandango, que els granadins transiten amb el seu so característic que ha fet de la banda un referent inqüestionable. El tema “Al meternos en el lecho” inclou l’instrument “chicotén” i els tambors finals recreen l’esperit de Calanda. “Olor a Santidad” s’inspira en l’Himne de la Mare de Déu de Casbes de l’Alt Aragó.

_{Imatge prinipal per Antonio Garcia Olmedo}