Connect with us

Cròniques

Assistim a la presentació del nou projecte Bela

Publicat fa

el

El passat 27 de març, vam assistir al Pumarejo a la presentació del nou treball i projecte Bela. Quan l’actitud es destaca de la resta, anem pel bon camí, i en aquest cas, l’actitud creant atmosferes cinematogràfiques, que ven ve podrien ser la banda sonora d’alguna pel·lícula d’en Peter Greenaway, ens van deixar navegant d’amunt d’un núvol.

Vam arribar puntuals, cap a les 18.30h, s’iniciava a les 19.00h, per passar totes les proves d’accés “COVID free” del ja mític Pumarejo. Un espai que està dins del cercle de l’underground català, un cercle on i participen els artistes, els promotors, els espais/sales, els tècnics de so, els voluntaris i sobretot, el públic. Tots aquests elements són imprescindibles per mantenir “la resistència” activa, una actitud per donar suport a projectes macos com el de Bela i el Pumarejo, i on tots ens arramangue’m una mica i assistim als pocs bolos que resisteixen al temporal, o el desert s’anirà fent gran.

En Kike Bela (Blod Quartet, Murnau B…) al baix i aparatos, ens va presentar el seu nou i primer treball “La Entrega”, acompanyat per dos cracks de l’escena, l’Edi Pou (ZA!) a la bateria i d’en Miquel Casaponsa a la guitarra. Al concert van realitzar els vuit temes del disc, no en tenien més, per això es va fer un pel curt, segurament quan estàs levitant, sempre es fa curt. Els temes començaven com l’original i acabaven en una jam improvisada, on la distorsió i els tempos marcaven la pauta.

“La Entrega”, el segon tall del disc, és un títol importat d’una altra peça de l’artista plàstic Marco Noris, també és autor de la portada. A Bela el va seduir la polisèmia de la paraula: el lliurament com a publicació que exigeix tancar alguna cosa, donar-li forma i mostrar-; però també el lliurament com esforç personal, honest i nu.

“Quan li pregunto a Kike Bela per què ara, per què començar una carrera de solista després de tants anys en això, em demana 24 hores per respondre’m. Les seves peces tampoc tenen pressa, evolucionen de forma lenta i orgànica, amb crescendos, altiplans i desenvolupaments al servei d’una banda sonora expressionista i minimalista”, ens comenta l’Edi Pou, periodista i membre dels ZA!.

Cròniques

Metadona Pop-Punk (Crònica del Anti-Sorrofest)

Published

on

Durant les llunyanes èpoques prepandèmiques, el mes de juliol es convertia en una data assenyalada amb foc per tots els amants del pop-punk. Suor i ritmes ramonians es fusionaven en una voràgine de descontrol a la pista de l’enyorada Rocksound (o Rocksauna) de Barcelona. El motiu d’aquesta bacanal punk rocker? El Sorrofest, la mare de totes les festes. L’any 2019 aquest certamen especialitzat en el pop-punk i el power pop va arribar a la seva desena edició, però l’any passat no es va poder celebrar per culpa de la pandèmia. Enguany, els seus organitzadors van decidir satisfer les necessitats més bàsiques dels addictes als dogmes de Dee Dee Ramone amb un Sorrofest de format reduït i seguint les restriccions actuals, un Anti-Sorrofest. Una dosi de metadona pop-punk protagonitzada pels mítics F.A.N.T.A. de Santa Coloma de Gramenet i Los Summers, arribats des d’Almeria.

Va ser complicat estar-se quiet a les cadires de la sala New Underground, fins i tot algun es va animar a ballar amb el cul enganxat a la cadira. Pel que fa a aquesta petita sala barcelonina, va complir de meravella amb el que se li va demanar: Un so contundent, ben adaptat als power trios de la vetllada i, a més, amb una bona organització pel que fa al control d’accessos i aforaments.

F.A.N.T.A. van ser els encarregats d’obrir els concerts. La darrera vegada que els havíem anat a veure, la Rocksound es va quedar sense llum i nosaltres sense concert, així que teníem moltes ganes de veure’ls a la New Underground. La seva fórmula és simple a la vegada que efectiva: Un huracà de guitarres frenètiques, una evolució de l’estil dels Ramones i els Queers, però més ràpids, més contundents i més sarcàstics. Jugaven a casa, així que des dels primers compassos el públic no va deixar de cantar temes com Formol, Turista en Hiroshima o Amor en descomposición. De fet, bona part del seu repertori es va centrar en el seu cèlebre disc ¡Más rápido!, però també van fer sonar cançons més antigues com Más de lo mismo o altres d’acabades de sortir del forn com Paciente Cero. Tal com van reconèixer ells mateixos, portaven més de dos anys sense actuar en directe i això es va notar en algun moment de desconcentració, però res greu que el seu públic no els pogués perdonar.

Los Summers

Els següents en saltar a l’escenari van ser Los Summers, uns vells coneguts per la família sorrofester i que tot just arribaven des d’Almeria presentant el seu flamant disc Cometerion un error…, i no diem “flamant” perquè sí, sinó perquè, d’ençà que va sortir, ens ha semblat el millor treball d’aquest trio andalús.

Després del frenesí viscut amb F.A.N.T.A., a alguns ens van agafar a contrapeu les melodies més surferes i més pausades de Los Summers, però de seguida que ens vam aclimatar amb cançons com Verano en Bélmez. En un no res, tot va anar rodat i el concert va avançar amb una comunió total entre públic i banda, fent-nos recordar amb enyorança aquells temps on haguéssim estat ballant descontroladament al son de les seves guitarres (probablement també hi hauria algú caminant pel sostre de la sala, però això millor que ho vegeu vosaltres mateixos a la pròxima edició del Sorrofest).

Acabats els dos concerts, ens vam quedar amb “mono” de més. Una dosi de metadona pop-punk no és suficient pels que ens hem quedat orfes de Sorrofest durant dos estius seguits, però no ens podem queixar pas. Dos concerts en majúscules amb dos de les millors bandes d’aquesta escena i amb el retrobament inclòs de la comunitat sorrofester, que és, sens dubte, la millor droga de totes.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.