Connect with us

Cròniques

Assistim a la presentació del nou projecte Bela

Publicat fa

el

El passat 27 de març, vam assistir al Pumarejo a la presentació del nou treball i projecte Bela. Quan l’actitud es destaca de la resta, anem pel bon camí, i en aquest cas, l’actitud creant atmosferes cinematogràfiques, que ven ve podrien ser la banda sonora d’alguna pel·lícula d’en Peter Greenaway, ens van deixar navegant d’amunt d’un núvol.

Vam arribar puntuals, cap a les 18.30h, s’iniciava a les 19.00h, per passar totes les proves d’accés “COVID free” del ja mític Pumarejo. Un espai que està dins del cercle de l’underground català, un cercle on i participen els artistes, els promotors, els espais/sales, els tècnics de so, els voluntaris i sobretot, el públic. Tots aquests elements són imprescindibles per mantenir “la resistència” activa, una actitud per donar suport a projectes macos com el de Bela i el Pumarejo, i on tots ens arramangue’m una mica i assistim als pocs bolos que resisteixen al temporal, o el desert s’anirà fent gran.

En Kike Bela (Blod Quartet, Murnau B…) al baix i aparatos, ens va presentar el seu nou i primer treball “La Entrega”, acompanyat per dos cracks de l’escena, l’Edi Pou (ZA!) a la bateria i d’en Miquel Casaponsa a la guitarra. Al concert van realitzar els vuit temes del disc, no en tenien més, per això es va fer un pel curt, segurament quan estàs levitant, sempre es fa curt. Els temes començaven com l’original i acabaven en una jam improvisada, on la distorsió i els tempos marcaven la pauta.

“La Entrega”, el segon tall del disc, és un títol importat d’una altra peça de l’artista plàstic Marco Noris, també és autor de la portada. A Bela el va seduir la polisèmia de la paraula: el lliurament com a publicació que exigeix tancar alguna cosa, donar-li forma i mostrar-; però també el lliurament com esforç personal, honest i nu.

“Quan li pregunto a Kike Bela per què ara, per què començar una carrera de solista després de tants anys en això, em demana 24 hores per respondre’m. Les seves peces tampoc tenen pressa, evolucionen de forma lenta i orgànica, amb crescendos, altiplans i desenvolupaments al servei d’una banda sonora expressionista i minimalista”, ens comenta l’Edi Pou, periodista i membre dels ZA!.

Cròniques

La Cadira Oscil·lant (Nueva Vulcano i Power Burkas a la Mercè 2021)

Published

on

Fa tot just unes setmanes ens assèiem davant d’aquest mateix ordinador des del qual estem escrivint aquestes línies de text, però amb un objectiu ben diferent: Aconseguir entrades per alguns dels concerts que ens interessaven de les Festes de la Mercè 2021. La comesa va acabar sent tota una quimera que va provocar la desesperació de més d’un internauta, ja que bona part de les entrades van volar en qüestió d’hores a causa dels aforaments reduïts. Així i tot, vam poder aconseguir entrades del que per nosaltres era el concert més atractiu d’aquesta Festa Major: La presentació de Ensayo, el nou treball dels Nueva Vulcano, a la seva ciutat natal.

Dit i fet, el dissabte 25 de setembre ens vam plantar al camp de futbol municipal de la Vall d’Hebron. A més, la nostra jornada començava amb un altre nom de luxe: Power Burkas. La formació vigatana es troba presentant Naïf, potser en una gira que ja els ha portat arreu del territori català durant aquest estiu. De fet, aquesta era la tercera vegada que els anàvem a veure presentant aquest LP, així que el màxim al·licient era gaudir del nou format que pràcticament estrenaven aquell dia: A les guitarres i bateries habituals, s’hi va sumar una secció de vents i un teclista, els quals van donar un aire nou i fresc a les cançons de la banda.

Tot i que es va trobar a faltar al seu guitarrista Claudi, va ser curiós gaudir de les noves sonoritats i estructures que han aconseguit extreure de cançons com La traça, Diumenge de manifestació al Congost o la genial Decència laboral, amb la qual van aconseguir despertar un públic força fred, però que es va animar a cantar allò de “Vull anar ja a treballar. M’he cansat de descansar”. La traca final d’himnes com Ferralla o Ja ens entenem va ser un estira i arronsa entre el personal de seguretat que cridava “¡Se sienten coño!” i els primers agosarats que s’aixecaven de la cadira exclamant “Tothom ho sap! Tohom ho fa!”, demostrant, un cop més, que aquella mítica frase dels Minutemen, “la nostra banda podria ser la teva vida”, també és aplicable a les lletres dels Burkas.

Torn ara pels Nueva Vulcano, els quals van sortir a l’escenari amb el clar objectiu de presentar en viu el seu Ensayo, ja que aquest nou treball va ser l’eix vertebrador d’un repertori on hi van anar intercalant clàssics de la banda amb altres rareses i peces de fons d’armari (perquè sense elles no seria un concert dels Nueva Vulcano). La comunió amb el públic que omplia el camp de futbol va ser immediata (aquest cop es van veure poques cadires buides a diferència d’altres concerts de la

Mercè). A la segona cançó, el personal de seguretat ja havia desistit en el seu intent de fer seure uns assistents que nedaven en el mar de melodies dissonants i metàfores indesxifrables dels Nueva Vulcano. I és que, siguem sincers, quan un escolta a l’Artur i companyia per primera vegada, no entén ni la música ni les lletres i, és probable que, a dia d’avui, un servidor encara no les hagi entès, però als Nueva Vulcano no cal entendre’ls, només te’ls has de fer teus, saps que t’han atrapat quan aquella tornada de “fui fan de Hal Hartley” et recorda a algun petit drama quotidià o quan ja saps que és el que has de fer a l’escoltar Mercúrio Retrógrado, etc,. En aquest sentit, Power Burkas i Nueva Vulcano tampoc són tan diferents.

Tornant al concert, l’apoteosi va arribar amb La Pedra Oscil·lant, la qual s’hagués pogut rebatejar com La Cadira Oscil·lant, ja que, a partir d’aquí, van començar a volar seients al mateix temps que bona part del públic començava a aplegar-se davant l’escenari com en aquells llunyans temps prepandèmia. A aquestes alçades de la pel·lícula, no serem nosaltres els qui defensarem unes restriccions culturals de dubtable justificació, així que va ser tot un plaer retrobar-se amb una comunió musical que creiem gairebé oblidada. Quan semblava que la cosa ja no podia anar a més, van posar la directa amb una traca final que va incloure El Eucalipto, Te debo un baile, Sagrada Família i altres cançons que ja formen part de la banda sonora d’aquesta ciutat. Melodies dissonants i metàfores indesxifrables que “ens lliguen a un projecte inacabat i mític” sota el nom de Nueva Vulcano.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.