Cròniques
La Cadira Oscil·lant (Nueva Vulcano i Power Burkas a la Mercè 2021)
Fa tot just unes setmanes ens assèiem davant d’aquest mateix ordinador des del qual estem escrivint aquestes línies de text, però amb un objectiu ben diferent: Aconseguir entrades per alguns dels concerts que ens interessaven de les Festes de la Mercè 2021. La comesa va acabar sent tota una quimera que va provocar la desesperació de més d’un internauta, ja que bona part de les entrades van volar en qüestió d’hores a causa dels aforaments reduïts. Així i tot, vam poder aconseguir entrades del que per nosaltres era el concert més atractiu d’aquesta Festa Major: La presentació de Ensayo, el nou treball dels Nueva Vulcano, a la seva ciutat natal.
Dit i fet, el dissabte 25 de setembre ens vam plantar al camp de futbol municipal de la Vall d’Hebron. A més, la nostra jornada començava amb un altre nom de luxe: Power Burkas. La formació vigatana es troba presentant Naïf, potser en una gira que ja els ha portat arreu del territori català durant aquest estiu. De fet, aquesta era la tercera vegada que els anàvem a veure presentant aquest LP, així que el màxim al·licient era gaudir del nou format que pràcticament estrenaven aquell dia: A les guitarres i bateries habituals, s’hi va sumar una secció de vents i un teclista, els quals van donar un aire nou i fresc a les cançons de la banda.
Tot i que es va trobar a faltar al seu guitarrista Claudi, va ser curiós gaudir de les noves sonoritats i estructures que han aconseguit extreure de cançons com La traça, Diumenge de manifestació al Congost o la genial Decència laboral, amb la qual van aconseguir despertar un públic força fred, però que es va animar a cantar allò de “Vull anar ja a treballar. M’he cansat de descansar”. La traca final d’himnes com Ferralla o Ja ens entenem va ser un estira i arronsa entre el personal de seguretat que cridava “¡Se sienten coño!” i els primers agosarats que s’aixecaven de la cadira exclamant “Tothom ho sap! Tohom ho fa!”, demostrant, un cop més, que aquella mítica frase dels Minutemen, “la nostra banda podria ser la teva vida”, també és aplicable a les lletres dels Burkas.
Torn ara pels Nueva Vulcano, els quals van sortir a l’escenari amb el clar objectiu de presentar en viu el seu Ensayo, ja que aquest nou treball va ser l’eix vertebrador d’un repertori on hi van anar intercalant clàssics de la banda amb altres rareses i peces de fons d’armari (perquè sense elles no seria un concert dels Nueva Vulcano). La comunió amb el públic que omplia el camp de futbol va ser immediata (aquest cop es van veure poques cadires buides a diferència d’altres concerts de la
Mercè). A la segona cançó, el personal de seguretat ja havia desistit en el seu intent de fer seure uns assistents que nedaven en el mar de melodies dissonants i metàfores indesxifrables dels Nueva Vulcano. I és que, siguem sincers, quan un escolta a l’Artur i companyia per primera vegada, no entén ni la música ni les lletres i, és probable que, a dia d’avui, un servidor encara no les hagi entès, però als Nueva Vulcano no cal entendre’ls, només te’ls has de fer teus, saps que t’han atrapat quan aquella tornada de “fui fan de Hal Hartley” et recorda a algun petit drama quotidià o quan ja saps que és el que has de fer a l’escoltar Mercúrio Retrógrado, etc,. En aquest sentit, Power Burkas i Nueva Vulcano tampoc són tan diferents.
Tornant al concert, l’apoteosi va arribar amb La Pedra Oscil·lant, la qual s’hagués pogut rebatejar com La Cadira Oscil·lant, ja que, a partir d’aquí, van començar a volar seients al mateix temps que bona part del públic començava a aplegar-se davant l’escenari com en aquells llunyans temps prepandèmia. A aquestes alçades de la pel·lícula, no serem nosaltres els qui defensarem unes restriccions culturals de dubtable justificació, així que va ser tot un plaer retrobar-se amb una comunió musical que creiem gairebé oblidada. Quan semblava que la cosa ja no podia anar a més, van posar la directa amb una traca final que va incloure El Eucalipto, Te debo un baile, Sagrada Família i altres cançons que ja formen part de la banda sonora d’aquesta ciutat. Melodies dissonants i metàfores indesxifrables que “ens lliguen a un projecte inacabat i mític” sota el nom de Nueva Vulcano.
Cròniques
Crònica del Desemboca Rock’n’Roll Festival
Rock’n’Roll Festival 4 i 5 de maig 2024 / Castell d’Aro / Girona
Hi ha concerts, amb els que ja saps que t’ho passaràs teta, però a vegades les expectatives t’acaben decepcionan si te les poses molt altes. En canvi d’altres vegades ja saps que t’ho passaràs teta, però els aconteixements acaben superant de bon troç el que t’imaginaves. Segurament, això és el que em va passar a mi, i a bona part del públic assistent al Desemboca Rock’n’Roll Festival de dissabte passat a la Sala Font del Ferro de Castell d’Aro, organitzat per Arocinema Associació.
Com em va comentar l’Àlex, un dels màxims responsables de tal esdeveniment, feia 3 anys que intentaven portar a un grup australià, els Private Function que ho està petant fort per allà on van a tocar; no sé que tenen aquests/es “aussies” que foten “grupassus”. Mireu sinó Amyl & The Sniffers (hagués sigut la p___ bomba que haguéssin tocat junts, fotem la sala abaix!!)Tenia en ment, que fotrien un bon espectacle, però van superar de tros el directe. Però anem per parts, que el festival, hi actuaven 4 bandes:
1. Els primers en sortir a l’escenari, van ser els palafrugellencs, THE EDUCATORS, el trio encapçalat per en Jordi Antico, en Lluís Català i en Manel Cruz, van deleitar-nos amb un bon còctel de totes les seves influències musicals, vamos, van descarregar un bon rock’n’roll garatgero, primitiu i directe a la jugular. Van sonar de nassos i es van permetre el luxe de deleitar-nos amb algunes versions, algunes de clàssiques que ja tocàven com el “White light white heat” de la Velvet Underground passat pel seu sedaç musical o el “Somebody to love” de Jefferson Airplane. Un 10 nanus, va estar genial el “setlist”. Esperem que no sigui l’últim bolo, que sabem que us agrada tocar en directe!! Encara m’en recordo d’un concert que us vaig muntar al 2011 al Pierrot Lunar de Maçanet de la Selva amb els MOSTROS de Mallorca. I algun altre concert al gimnàs de l’Institut de Vidreres, no sé si aquell cop vau tocar amb Subsonics o algun grup per l’estil…
2. Els segons a sortir a escena, van ser un altre trio (com sempre solo dir, els trios mai deceben…), aquest cop del país veí, França, els Weird Omen. Com vam comentar, havien vingut a tocar en una altre ocasió per terres baix empordaneses, fot com més de 10 anys per lo menys, a l’ATZAVARA CLUB; havien de tocar amb els Esteso’s Combo, però finalment van tocar sols davant de unes 20 persones… quina llàstima, diria que me’ls vaig perdre en aquella ocasió…Un grup de garatge, que al escoltar els seus discs per Internet, els vaig trobar fluixos de sonoritat, com si els discos no fessin honor al seu directe; però nens, quin directe, xd, jo crec que la sala, el dissabte es va dividir amb els partidaris dels francesos o el desgavell muntat dels australians. Una formació de guitarra Gretsch, bateria esquerrà brutal i lo més espaterrant de la nit, el músic que va donar-ho tot bufant, un saxofonista, que jo crec que si l’Iggy Pop hagués tocat mai aquest instrument, seria aquest personatge. Donava molt de joc, i el directe va ser exquisit. Una gran sorpresa en viu!!
3. El Desemboca, es caracteritza per ser un festival que engloba diferents sonoritats al voltant del Rock’n’Roll, i lo xulo de veure 3, 4 o 5 bandes en una mateixa nit, és poder gaudir de diferents estils musicals, que al cap i a la fi, ens engloba a tot el públic que estem acostumats a la música independent, alternativa o underground.
Des de Kansas City, als Estats Units, arribava The Whiffs, aquest quartet de dues guitarres, baix i bateria. Formació que facturava un powerpop de lo més net possible, amb harmonies i melodies vocals a tres bandes per enamorar les nostres orelles. El guitarra de la camisa de topos blancs, “xapurrejava” un castellà extrovertit que va fer gala en diferents ocasions, tot i no acabar d’entendre’l molt…Bona banda per a incondicionals de Big Star, Rubinoos i el primer Tom Petty, com molt bé deia la definició de la web del mateix Desemboca del que es podrien trobar la gent que assistís a veure’ls.
4. Per acabar la nit, el plat fort que servidor venia a veure, els Private Function. Desitjós de passar-m’ho de muerte veient-los en directe, si va afegir el fervor amb el que em vaig deixar submergir per la intensitat i el caos controlat de la seva posada en escena. Estic parlant dels australians de la segona ciutat més gran en població d’aquell país, Melbourne. Aquest sextet actualment, de 4 cigales i dues figues, ens van fer embogir com si un cangur de les seves terres ens estés empaitant. Van posar potes enlaire un directe incendiari, on el seu cantant, en Chris Penney aka el cantant punk de l’Orquestra Diversiones amb una samarreta de Judas Priest, jaja!! va fer més gimnàstica que en tota la nostra EGB junta. Bromes a part, que d’això van una mica les seves lletres, d’ironia, sarcasme… van arrodonir una actuació digne d’emmarcar, d’aquelles que amb els anys, recordarem els que hi vam assistir. Venien presentant el seu tercer llargadurada, de títol “370HSSV 0773H” (llegeixis al revés “Hello Asshole” jaja!!), un discarral rodoníssim de principi a fi. Evidentment van tocar-nos la majoria de temes del disc, on podríem dir que a la meitat del concert o així, la seva tremenda i altíssima baixista, la Milla, va agafar el micro, per reventar-ho tot. Si, se’ls pots considerar una formació d’actitud Punk, tocant una barreja de PunkRock i Garatge, amb parts molt tralleres, la Milla es va encarregar de temes Grindcorinians i hardcoretes extrems. Va ser tal la engorilada que portava a sobre, que no vaig poder resistir-me als meus 45 tacus de enfilar-me al baixet, per sort, escenari de la Sala Font del Ferro, per intentar pujar al bombo de la bateria, en un intent suicida de fer un salt, per sort, no va anar a més, jaja, i acte seguit encarar el públic assitent per tirar-m’hi, i patalajer cama amunt en un característic ball crustinià, jaja!!
No em vam tenir prou, que els vam fer sortir un parell de cops a l’escenari a tocar-nos els bisos pertinents… Va acabar la nit, i la sensació d’allà dins, era que havíem assistit a un espectacle espectacular digne de qualsevol club o “antro” subterrani de petites dimensions, on el públic s’entrega a tocar del grup/escenari.
Llarga vida a aquests saraus, llarga vida al Rock’n’Roll en tots els seus formats minoritaris, llarga vida al Desemboca Rock’n’Roll Festival!!
Foto: Intent per part d’en Crusty i l’Àlex, d’aixecar el cantant dels Private Function, que pesava lo que no està escrit, quin tros de mamalló “aussie” xd!!La foto és d’en Mario Olmos (si mireu el perfil del carallibre de Desemboca Rock’n’Roll Festival, també trobareu altres fotos brutals d’en Mario, així com de la Marta Low Rider), els fotògrafs oficials de tal locura!!
per Jordi Comas (en Crusty)
-
Festival5 anys ago
El Salt Mortal sacseja les bases de l’underground amb el cartell de la seva quarta edició
-
Novetats discogràfiques5 anys ago
El Petit de Cal Eril publica el nou disc “Energia fosca”
-
Novetats discogràfiques6 anys ago
Les Cruet anuncien el llançament del nou disc “Cérvols, astres” pel 22 de febrer
-
Imperdible6 anys ago
Mercat de Nadal i Flamenc al Konvent de Berga