Novetats discogràfiques

Els sevillans Pylar presenten “ABYSMOS”, els límits del metall

Publicat fa

4 anys concretament

07/03/2022

Per

Arni

PYLAR presenta “Abysmos”, segona part de la trilogia que va iniciar fa tres anys amb “Horror Cósmyco”. Queden encara grups que facin plans a llarg termini?

Al setè àlbum d’estudi PYLAR persevera en la seva llarga recerca dels límits del metall, aquest gènere immortal objecte de les lleialtats més imperecederes, nínxol entre els nínxols. Però l’eternitat, ja se sap, comporta erosió, i per això PYLAR estan determinats a recuperar la primigènia capacitat de desafiament que va guanyar al metall la fama fa més de mig segle. Potser és per aquest motiu que la premsa especialitzada internacional s’ha rendit als peus dels sevillans, portada a Metal Hammer i premier a Decibel o Metal Injection inclosos.

Raúl Pérez ha manofacturat amb PYLAR a La Mina un so hipnòtic per a “Abysmos”, alhora omnipresent i evasiu. Una densíssima textura que inclou potentíssimes percussions atàviques, guitarres de les que fan moure els àmplis, trompetes apocalíptiques i violins. Un nucli on s’integren veus monacals cantant en alfabets oblidats, recitant fragments de llibres prohibits destinats a deslligar forces ocultes.

Sempre al camí de l’erudició i l’ocult, gravitant al voltant d’idees com la pèrdua del seny, PYLAR compten de nou per als seus textos amb la col·laboració de Francisco Jota-Pérez, a més d’incorporar a les fonts la Cyclonopedia de Reza Negarestani , obra de culte a l’exacta intersecció entre la ciència-ficció i la filosofia.

Amb aquest grapat d’ingredients PYLAR porten davant el món “Abysmos”, dirigit a reescriure el futur del seu gènere i destinat al teu delit, com van fer al seu dia en l’àmbit literari obres com Moby-Dick, Los Cantos de Maldoror, o El Quijote.

Temes relacionats:humointernacional pylar

Novetats discogràfiques

Aguijón al corazón: ME AND THE BEES publica el seu quart àlbum “Siempre igual”

Published

6 dies ago

27/11/2025

Arni

Arriben brunzint, batent ales 200 vegades per segon, a 250 hercis, Me and the Bees: amigues i residents a Barcelona, s’estan saltant passos de zebra i semàfors vermells per aconseguir-te, amb molta mel (i una mica de mala llet) acumulada i amb l’agulló apuntant cap a l’últim solc de la teva memòria.

Després de vuit anys en silenci, ja són aquí: Ester Margarit, la vocalista dolça que sap mastegar la pena com un xiclet i escopir-la en tornada rodona, la dona amb samarreta de Hüsker Dü i el seu baix bombant línies de batecs; Carlotto Leoz, el tipus que dóna els guitarras amb el serrell, però que sap sonar saltarí i dringant com una monedilla de plata en un rierol (tocava als Scientists oa Aztec Camera?), Eli Molina, la cosina dels Wipers, amb la seva guitarra que la mata vegades enfadats, la primera bateria del món que va fer un concert sencer amb el seu fill a la falda, els braços al seu coll com un koala.

“El grup presenta el disc a Barcelona amb Juan Wauters el proper 10 de desembre”

Mira’ls: semblen personatges de Peanuts que només han sopat cervesa i que ara viuen la seva Hora d’aventures dibuixada per Peter Bagge. Escolta’ls: sonen igual, furiosos i dolços, a quatre veus, una pinyata colorista d’indie-pop-rock-vida, una carpeta amb les nostres coses preferides enganxades. I canten per primera vegada en castellà per entendre’s i perquè els entenguem. És clar i alt.

Els discos en anglès es diuen “records”, com els records en català, o “albums”, com els quaderns de fotos. I “Sempre igual”, el quart LP, és un compendi de la nostàlgia, sí. Però de la bona nostàlgia. No la que fa que tornin les muscleres o el feixisme, sinó la que ens recorda que si vam poder ser feliços una vegada, estem perdent el temps si no intentem ser-ho ara.

Me and the Bees “Siempre igual” ALBUM
Data d’edició: 24 d’octubre 2025
Compra el disc AQUÍ

Hi ha aquí compte de comptes, cartes d’amor, striptease d’enyorances i de pors: por a envellir, que desapareguin les sales, els concerts i tu. Invitacions a plorar i aprendre a recordar per ser feliç (com una perdiu). Inventaris de noms estimats, com als hits més encesos de Comet Gain.

“Sempre igual” és el bar del retrobament, les quatre fases del duel, el festival de l’abraçada i l’autocar d’excursió que ens porta al bocí millor del nostre passat. Encara sort que han tornat. Que mai canviïn. Que segueixin Sempre igual, “encara que passin els anys, amb el puny ben alt”, recordant-nos que si Me and the Bees són aquí, aleshores nosaltres estem vius ara. — Miqui Otero.