Connect with us

Novetats discogràfiques

Catastrofe Club ens presenta el seu tercer disc “El crecimiento infinito”

Publicat fa

el

Contents de poder ressenyar un projecte diferenciador, un disc que és diferència per transmetre coses tan profundes i reals com la vida mateixa. En un món que només viu de la faràndula i de l’espectacle superficial, trobar-se amb questa banda, dona sentit a continuar lluitant pels teus somnis. No deixis que ningú et tregui l’esperit de contradicció, els Catastrofe Club tenen la solució en un disc de 8 temes i un destí.

TODO CRECE MENOS TÚ. Aquest és el vers que sintetitza la lletra del single de presentació que dóna nom al disc i que bé podria definir la motivació de Catastrofe Club per crear el seu tercer LP “El crecimiento infinito” (Hidden Track DIY, 2022).

Si al seu primer àlbum “Galletas” (Molusco Discos, 2015) Catastrofe Club interpel·laven l’individu per la seva inacció i en el seu segon àlbum, “Ejercicios de visión” (Hidden Track DIY, 2018), l’interpel·laven per la seva profunda ceguesa, a “El crecimiento infinito” retraten el dramàtic d’un model de vida basat en un creixement obsessiu, ple d’incertesa i regit per l’ego.

Aquest tercer treball suposa el tancament d’una trilogia en què continuen interpel·lant l’individu, però d’una manera una mica més assossegada, acceptant el col·lapse i la fatalitat d’una tragèdia social com una cosa certa i inevitable que ja només es pot contemplar. Per això, Catastrofe Club es defineixen com a retratistes de la catàstrofe global. Una catàstrofe que, segons ells, és el fruit de l’obsessió per un creixement sense límits. A “El crecimiento infinito” es converteix en un cop tan senzill i subtil com sec i directe. Amb només 8 talls i 34 minuts de durada ens fa vibrar entre textures art-pop, industrial, kraut-rock, post-rock, post-punk i post-‘tot’, submergint-nos en atmosferes intimistes i també en ritmes ballables, a la tan bon punt una lírica amarga i incòmoda (més a prop de l’spoken word que de la melodia) ens recorda que tot pot esclatar en qualsevol moment, que som éssers miserables i que potser ni tan sols hauríem d’existir.

Diuen no ser una banda musical a l’ús i asseguren compondre i crear amb un sentit particular de la tragicomèdia. Són àcids, sarcàstics i de vegades fins i tot despietats, però sense abandonar un sentit personal de l’humor. Amb els seus tres discos, els de Granollers (BCN) han creat un univers personal, singular i inclassificable, forjat entre ritmes hipnòtics, textures elèctriques i fosques, lletres sintètiques i tallants, així com un sorprenent llenguatge visual amb què vesteixen tots els temes. Els seus concerts (acompanyats sempre pel teclista Pablo García) naveguen entre la foscor musical, un sarcasme subtilment còmic i una posada en escena que no deixa ningú indiferent. Porten el concepte del “do it yourself” al límit produint la totalitat de les seves músiques, creant la seva pròpia iconografia visual, dissenyant les portades dels seus àlbums, elaborant la concepció dels seus espectacles i (amb l’ajuda de la ja col·laboradora habitual Mireia Schröder) produint també els vídeos que mostren en directe com a part fonamental de les seves cançons.

Fitxa artística
– Gravat a La Fàbrica de Galetes (CATASTROFE CLUB homestudio) el 2021, excepte guitarra acústica i veus, gravades per Sergio Pérez a Maik Maier Studios (BCN).
– Barrejat per Sergio Pérez.
– Masteritzat per Tom Woodhead a Hippocratic Mastering (Leeds, UK).
– Disseny i art: Coure (BCN).
– Fotos promo: Sergi Palau.
Tots els temes escrits i produïts per CATASTROFE CLUB.
Catastrofe Club són Josep M. Herrera (veus, guitarres i programacions). David Molina (baix, programacions i xiuxiueigs).

Novetats discogràfiques

“Bury Me In The Craters Of The Moon” el nou disc de MADEE que marca el seu retorn

Published

on

By

Madee “Bury Me In The Craters Of The Moon” LP no sona com un simple retorn, sinó com una banda reapareixent des de les seves pròpies ruïnes per trobar una nova manera d’avançar. Després d’anys marcats per pauses, canvis interns i una trajectòria sempre travessada per anades i vingudes, aquest vuitè disc apareix com una mena de reconciliació: amb la seva història, amb les seves pèrdues i amb aquesta forma tan seva de convertir la fragilitat en intensitat melòdica. L’àlbum arribarà a l’octubre del 2026, 25 anys després del seu debut, i confirma que Madee segueixen sabent habitar aquest espai on l’èpica emocional mai no necessita aixecar la veu.

Musicalment, el disc condensa tot el que ha fet reconeixible a la banda des dels seus primers anys: aquesta cruïlla entre indie rock d’arrel noventera, slowcore, posthardcore melòdic i una sensibilitat molt propera a l’emo més atmosfèric. Però aquí hi ha res diferent: les cançons són més directes, més compactes, gairebé com si haguessin volgut reduir el seu univers a mitja hora sense cap gest sobrant. Enregistrat de nou a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia, el so conserva aquesta profunditat de sempre, però amb una llum més frontal, menys boirosa. A estones recorda Bedhead, l’etapa més emocional de The Appleseed Cast o fins i tot certs passatges de Low, on la contenció pesa tant com l’esclat.

Una part essencial del disc torna a ser a les lletres de Mark Swanson, l’escriptura de la qual segueix aportant a Madee aquesta dimensió gairebé literària que sempre els ha separat de molts grups de la seva generació. Aquí els textos giren al voltant de la pèrdua, la transformació i la presència constant dels que ja no hi són. El primer avançament, “All My Ghost Friends”, ja deixava clar aquest to: records convertits en fantasmes quotidians, la memòria com una cosa que no desapareix sinó que canvia de forma i segueix ocupant espai dins d’un. No hi ha dramatisme fàcil; més aviat una tristesa serena, com qui accepta que certes absències acaben formant part del paisatge.

El més interessant de “Bury Me In The Craters Of The Moon” és que no intenta recuperar l’aura de discos com Orion’s Belt, sinó ampliar-ne el significat des d’un altre lloc. Sona a banda que ja ha travessat prou esquerdes per entendre que la nostàlgia, per si sola, no sosté res. Les pintures d’Anna Gallés recuperen visualment l’enllaç amb les primeres portades, però el disc mira endavant: més sobri, més fosc i, potser per això, també més humà. No busca repetir una etapa mítica, sinó demostrar que fins i tot després del desgast, dels comiats i dels silencis llargs, encara es pot escriure una cosa bonica des de la vora del cràter.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.