Quatre anys després del seu segon àlbum «Las cosas que no puedo ver», Señoras y bedeles tornen amb un tercer llarg meravellosament contagiós, amb el qual el trio de Saragossa demostra un nou savoir-faire a base de cuidades harmonies vocals, lletres delirants (o potser no tant) i un renovat punt de partida sònic. Però al tanto, no ens despistem, «Sí a todo» continua sent un disc marca de la casa. És a dir, replet d’himnes que ens conviden a corejar i a fer que t’aixequis i comencis a ballar, a cantar, a cridar, a saltar, a besar, a estimar!

El tema que obre l’àlbum, «Ciudadano», és una cançó hipnòtica amb base rítmica i desenllaç propi d’altres temps, amb la qual el grup anticipa que aquí no s’avorreix ni déu. Segueix «Alguacil», que si no et fa ballar és que estàs mort, i arribem al tercer tema, «Sí a todo»: Cançó que dona nom al disc i tota un declaració d’intencions. Amb ella, Señoras y bedeles posen en valor l’acte de crear una cosa fresca i nova però aprenent, entenent i reutilitzant fórmules anteriors. Tot seguit «H. D. P.» ens porta a aquells anys noranta de gol nord, actitud i voladura de cervells en els quals només buscàvem divertir-nos (sabent que aquest món s’anava a la merda) i tanca el primer bloc ni més ni menys que «Un rayo cae». Versió dels inigualables Niño gusano que els bedeles adapten a mode de sincer i afectuós homenatge als seus germans saragossans.

Arrenquem la cara B amb «Niño chino», cançó que convida al salt amb braços enlaire, i arribem a un dels temes capitals del disc, «El guión». Meravellós rara avis que ens demostra del que és capaç aquesta banda. Un tall d’un altre nivell, genuïnament emocional, amb elegants desenvolupaments i un final preciosista quasi oníric que corona una d’aquelles codes per a la posteritat… I ja! Tornem de nou al terreny del garatge amb «Ante todo», amb els seus òrgans punxants i un solo de guitarra deliciós per a, ara sí amics, apurar la cigarreta perquè arribem al final. És hora d’un últim manament i aquest ens arriba en forma d’himne incontestable, titulat «Hereje». Bravo, sí a tot.