Connect with us

Cròniques

Power Burkas podria ser la teva vida (Crònica del Muerte Festival)

Publicat fa

el

Encara és aviat per assegurar que el nou treball dels vigatans Power Burkas, Naïf, potser, serà un dels discs de l’any, però d’ençà que va sortir publicat (ara fa uns mesos), teníem ganes de poder-lo tastar en directe. Sota aquesta premissa, el Muerte Festival es va convertir en l’escenari perfecte per motivar-nos a fer un viatge llampec des de Lleida fins a la barcelonina sala Upload per gaudir dels Burkas i d’un bon grapat de propostes interessants.

El festival s’havia inaugurat el divendres 2 de juliol amb un cartell amb alguns dels noms més destacats de l’undergorund (i no tan underground) català, com Fetus, Gyoza o l’incombustible Ricky Gil. La jornada de dissabte, a priori potser més discreta pel que fa a noms, va estar protagonitzada pels ja esmentats Power Burkas i per Filles Europees, Robot Emilio i Dan Peralbo.

La primera bona notícia que ens vam endur en arribar a la sala Upload era que podríem ballar (!), l’ús de la mascareta era obligatori i per beure havíem d’anar a la barra exterior de la sala i acabar-nos la cervesa abans d’entrar, però tot i les incomoditats, vam poder recuperar vells costums que creiem oblidats.

Filles Europees

Filles Europees van ser les encarregades d’obrir els concerts amb un estil que va anar viatjant des del noise al pop, passant pel post-punk o la new wave. Era un dels grups que menys controlats teníem del cartell, però sense dubte van ser el descobriment de la nit, no només per la qualitat de les seves cançons, sinó també pel seu directe, on no es van limitar a tocar cançó rere cançó, sino que van buscar diverses maneres de trencar els rígids esquemes tradicionals, intercalant temes amb parts instrumentals que semblaven gairebé improvisades. En alguns moments costava fins i tot endevinar on acabava i on començava el següent tema, però tot va fluir de meravella, deixant-nos amb ganes de més quan es va acabar el repertori. Menció especial també per la sala Upload, que va sonar prou bé durant tots els concerts, especialment en aquest de Filles Europees, on, amb sis músics (tres guitarres), no tenien una tasca fàcil.

Robot Emilio

Torn pel power pop i el garatge amb Robot Emilio, que amb una fórmula senzilla, però efectiva van arrencar els primers balls a la pista. Una pista que no es va arribar a omplir del tot durant la nit, però imaginem que amb les restriccions actuals tampoc hi havia molt més marge de maniobra. Els penúltims en tocar van ser els Dan Peralbo, els quals van començar el concert en format acústic a l’exterior de la Upload per enganxar als qui érem a fora fent una cervesa entre concert i concert. Llàstima que, un cop dins la sala, una corda de guitarra trencada tallés l’inici fulgurant del concert i fes anar a la banda a remolc durant uns quants temes. Així i tot, van comptar amb una parròquia de fidels que no van deixar de cantar els seus temes de folk-indie ensucrat.

El torn final va ser pel plat fort de la jornada: Power Burkas. Amb una pista força plena, els vigatans van descarregar gairebé tots els temes de Naïf, potser, intercalant-los amb temes més antics com Amor de garrafa, Ferralla o Flipant estímul virtual. El seu nou àlbum és, probablement, el seu treball més “equilibrat” pel que fa a la seva fórmula musical i això també es nota a dalt l’escenari: Un directe sense alts i baixos, amb tornades que ja tothom coneix i riffs que ens van fer posar als primers pogos des de feia més d’un any.

Els estatunidencs Minutemen deien en una de les seves cançons que “la nostra banda podria ser la teva vida” i sempre que veiem als Power Burkas en directe tenim la mateixa sensació. Quatre paios normals, fent música anormal, amb unes cançons i unes lletres que de seguida fas teves i les portes al teu dia a dia, com la genial La traça, Decéncia Laboral o l’ultracostumista Autorentat. Passades les dues de la nit, amb el bon gust de boca que ens havien deixat les quatre propostes del Muerte Festival i amb la samarreta molla d’una suor que ja gairebé ni recordàvem, els Burkas van tancar la Upload amb Ja ens entenem. Era el moment de tornar cap a casa sense haver de dir gran cosa més, perquè al cap i a la fi… Ja ens entenem.

Cròniques

Assistim a la presentació del nou projecte Bela

Published

on

By

El passat 27 de març, vam assistir al Pumarejo a la presentació del nou treball i projecte Bela. Quan l’actitud es destaca de la resta, anem pel bon camí, i en aquest cas, l’actitud creant atmosferes cinematogràfiques, que ven ve podrien ser la banda sonora d’alguna pel·lícula d’en Peter Greenaway, ens van deixar navegant d’amunt d’un núvol.

Vam arribar puntuals, cap a les 18.30h, s’iniciava a les 19.00h, per passar totes les proves d’accés “COVID free” del ja mític Pumarejo. Un espai que està dins del cercle de l’underground català, un cercle on i participen els artistes, els promotors, els espais/sales, els tècnics de so, els voluntaris i sobretot, el públic. Tots aquests elements són imprescindibles per mantenir “la resistència” activa, una actitud per donar suport a projectes macos com el de Bela i el Pumarejo, i on tots ens arramangue’m una mica i assistim als pocs bolos que resisteixen al temporal, o el desert s’anirà fent gran.

En Kike Bela (Blod Quartet, Murnau B…) al baix i aparatos, ens va presentar el seu nou i primer treball “La Entrega”, acompanyat per dos cracks de l’escena, l’Edi Pou (ZA!) a la bateria i d’en Miquel Casaponsa a la guitarra. Al concert van realitzar els vuit temes del disc, no en tenien més, per això es va fer un pel curt, segurament quan estàs levitant, sempre es fa curt. Els temes començaven com l’original i acabaven en una jam improvisada, on la distorsió i els tempos marcaven la pauta.

“La Entrega”, el segon tall del disc, és un títol importat d’una altra peça de l’artista plàstic Marco Noris, també és autor de la portada. A Bela el va seduir la polisèmia de la paraula: el lliurament com a publicació que exigeix tancar alguna cosa, donar-li forma i mostrar-; però també el lliurament com esforç personal, honest i nu.

“Quan li pregunto a Kike Bela per què ara, per què començar una carrera de solista després de tants anys en això, em demana 24 hores per respondre’m. Les seves peces tampoc tenen pressa, evolucionen de forma lenta i orgànica, amb crescendos, altiplans i desenvolupaments al servei d’una banda sonora expressionista i minimalista”, ens comenta l’Edi Pou, periodista i membre dels ZA!.

Continuar llegint

El més vist

underground.cat # Espai de reflexió permanent sobre el putu underground i les seves conseqüències.