No hi ha gaire lloc per l’optimisme a ‘Tecno Realista‘, el vuitè disc de Joan Colomo. Un recull de melodies amables que contrasten amb un missatge incòmode i de vegades fins i tot desesperançador. Reflexions des del sofà d’un home blanc normatiu i relativament acomodat enmig d’aquesta despietada, però entretinguda etapa del capitalisme tardà.

Entre la crònica i el diari personal, les cançons d’aquest disc parlen sobre la inèrcia quasi suïcida d’un sistema al qual no li importa la integritat física i psíquica de la majoria d’éssers vius que habiten el planeta. Colomo descriu una societat sense projectes de futur, embadalida per la nostàlgia, que viu en una espiral acceleracionista abocada al desastre, on l’única sortida sembla ser la darrera troballa tecnològica.

No exempt de contradiccions, ‘Tecno Realista‘ és un producte de consum que canta amb tendresa contra la societat de consum i el deliri extractivista que la sustenta.

Joan Colomo és, sens dubte, un dels músics més prolífers, talentosos i carismàtics de la música catalana de l’última dècada. Segurament, també, és un dels escriptors de cançons més àcids i punyents que tenim a casa nostra. Un Ray Davies escorredís i de mirada capcota que, de mica en mica, sense fer gaire soroll i com qui no vol la cosa, ha anat acumulant un cançoner popular propi replè d’himnes atemporals que ens expliquen el dia a dia de la nostra crua i melancòlica realitat.

Joan Colomo presenta el seu nou disc dins de Curtcircuit el 22 de novembre a La (2) d’Apolo. Entrades aquí