Novetats discogràfiques

Vibora Umbra debuta amb l’EP “You Can Run But You Can’t Hide” editat en K7 per Aiguamoll Records

Publicat fa

4 anys concretament

26/01/2022

Per

Arni

Vibora Umbra és el projecte de Martí Juan, un productor del Maresme apassionat dels sintetitzadors analògics, les pel·lícules de terror i els videojocs retro. Ara debuta amb “You Can Run But You Can’t Hide” (Aiguamoll Records / Hiddentrack Records 2019) en una edició en casset que transpira 80’s pels quatre costats.

El synth pop de Vibora Umbra funciona com a banda sonora Slasher, amb un component narratiu molt marcat que et transporta a un món de 8 bits, pixelat, opressiu, fosc i aterridor, amb referències com John Carpenter, Jóhan Jóhannsson, Jeremy Schmidt, a l’apartat musical o els directors Dario Argento i Panos Cosmatos al cinematogràfic. Els 4 temes que componen l’EP tenen estructures marcades, amb introduccions ambientals, carregades de pads als quals es van afegint arpegis i teclats per desembocar a beats més rítimics i ballables. Martí aconsegueix que la tensió es torni acció als més o menys 5 minuts que dura cada tall. Misteri, ombres, sang, videojocs, i ritme, molt de ritme, és el que podem trobar en aquest “You Can Run But You Can’t Hide”.

Darrer videoclip de l’EP “You can run but you can’t hide” de Vibora † Umbra
Sarah és la cançó que dóna nom al tercer tall de l’EP “You can run but you can’t hide” de Vibora Umbra, publicat per Aiguamoll Records a l’abril del 2019. Gairebé dos anys després es tanca el cicle amb el lliurament de l’últim videoclip del primer treball.

És un tribut al cinema italià denominat Giallo que va sorgir a principis dels anys 70. Aquest subgènere del cinema de terror és una gran influència en el so i l’imaginari de l’artista.

Cuir, metall i psicotròpics es barregen en aquesta història sobre alteracions de la consciència, possessió espiritual i destins entrellaçats.

Temes relacionats:aiguamollrecords hiddentrack viboraumbra

Novetats discogràfiques

Aguijón al corazón: ME AND THE BEES publica el seu quart àlbum “Siempre igual”

Published

6 dies ago

27/11/2025

Arni

Arriben brunzint, batent ales 200 vegades per segon, a 250 hercis, Me and the Bees: amigues i residents a Barcelona, s’estan saltant passos de zebra i semàfors vermells per aconseguir-te, amb molta mel (i una mica de mala llet) acumulada i amb l’agulló apuntant cap a l’últim solc de la teva memòria.

Després de vuit anys en silenci, ja són aquí: Ester Margarit, la vocalista dolça que sap mastegar la pena com un xiclet i escopir-la en tornada rodona, la dona amb samarreta de Hüsker Dü i el seu baix bombant línies de batecs; Carlotto Leoz, el tipus que dóna els guitarras amb el serrell, però que sap sonar saltarí i dringant com una monedilla de plata en un rierol (tocava als Scientists oa Aztec Camera?), Eli Molina, la cosina dels Wipers, amb la seva guitarra que la mata vegades enfadats, la primera bateria del món que va fer un concert sencer amb el seu fill a la falda, els braços al seu coll com un koala.

“El grup presenta el disc a Barcelona amb Juan Wauters el proper 10 de desembre”

Mira’ls: semblen personatges de Peanuts que només han sopat cervesa i que ara viuen la seva Hora d’aventures dibuixada per Peter Bagge. Escolta’ls: sonen igual, furiosos i dolços, a quatre veus, una pinyata colorista d’indie-pop-rock-vida, una carpeta amb les nostres coses preferides enganxades. I canten per primera vegada en castellà per entendre’s i perquè els entenguem. És clar i alt.

Els discos en anglès es diuen “records”, com els records en català, o “albums”, com els quaderns de fotos. I “Sempre igual”, el quart LP, és un compendi de la nostàlgia, sí. Però de la bona nostàlgia. No la que fa que tornin les muscleres o el feixisme, sinó la que ens recorda que si vam poder ser feliços una vegada, estem perdent el temps si no intentem ser-ho ara.

Me and the Bees “Siempre igual” ALBUM
Data d’edició: 24 d’octubre 2025
Compra el disc AQUÍ

Hi ha aquí compte de comptes, cartes d’amor, striptease d’enyorances i de pors: por a envellir, que desapareguin les sales, els concerts i tu. Invitacions a plorar i aprendre a recordar per ser feliç (com una perdiu). Inventaris de noms estimats, com als hits més encesos de Comet Gain.

“Sempre igual” és el bar del retrobament, les quatre fases del duel, el festival de l’abraçada i l’autocar d’excursió que ens porta al bocí millor del nostre passat. Encara sort que han tornat. Que mai canviïn. Que segueixin Sempre igual, “encara que passin els anys, amb el puny ben alt”, recordant-nos que si Me and the Bees són aquí, aleshores nosaltres estem vius ara. — Miqui Otero.